August Gil Matamala: “L’Estat de dret ha quedat absolutament superat”

• Text: Laia Soldevila / Fotos: Xavi Herrero
• dimecres, 20 setembre 2017

Enmig de les urgències i la foscor, CRÍTIC recorre a la llum i la pausa d'una de les veus referents en el terreny del dret i la justícia social. Parlem amb August Gil Matamala (Barcelona, 1934), activista de mil batalles. Reconegut jurista en l’activisme pels drets civils i impulsor de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates. Quan parla de repressió, sap de què parla. Va militar al PSUC en els anys més durs del franquisme entre els cinquanta i els seixanta. Fill de maqui murcià, va viure la vaga de tramvies del 51, va defensar obrers com a advocat laboralista. Una vida de militància contra el franquisme i el neofranquisme. Avui, amb 83 anys, reflexiona críticament sobre l'ofensiva judicial i policial de l'Estat contra l'1-O.

Puigdemont té una continuïtat amb el discurs, una convicció i una honestedat que crec que l'allunyen d'un pacte vergonyós.

33155

• Temes
• 1-O
• Independència
• referèndum

Com veieu el moment polític i social actual?

Estem comprovant, com sospitàvem, que la democràcia espanyola és un vernís molt prim i que, quan hi rasques una mica, surten l’autoritarisme, la supèrbia, el menyspreu i la intolerància de la llarga història del que ha estat fins ara l’Estat espanyol. Semblava que ho teníem una mica oblidat, però s’ha deixat veure el totalitarisme. El que està passant és un despropòsit per part d’un Govern que no se salta ni una mica la línia que es va marcar. Han volgut solucionar el problema català per la via judicial exclusivament.

Pel que dieu, no penseu que és un problema d’un partit polític, del tarannà del Partit Popular…

No, és un problema d’Estat. És cert que el PP expressa molt bé aquesta arrel autoritària i intolerant que hi ha en la política espanyola des de fa segles. Però el paper que està fent el PSOE, que no és capaç de reaccionar davant el moment actual, demostra que és un problema d’Estat i no d’un determinat partit polític. Si veiem com es comporten el PP i Ciutadans i també el PSOE, que no sap com afrontar aquesta crisi, tenim un gruix molt important que representa l’Estat espanyol.

Què en podem esperar, dels partits a l’esquerra del PSOE?

Hi ha un sector —que en general és minoritari però que en alguns punts de l’Estat és més significatiu— que és una esquerra que sap què és la democràcia. Ha tingut certes vacil·lacions i certs dubtes, però s’ha posicionat, com a mínim, contra l’actuació repressiva. Aquest sector es desmarca de l’aposta dels tres grans partits, però és minoritari, sobretot del centre messetari que domina l’Estat espanyol des de sempre.

Foto: Xavi Herrero

“No s’havia posat mai en escac d’una manera tan clara l’autoritat de l’Estat”

Creieu que l’embat que viu Catalunya és el més potent no des de la Transició sinó des de la supressió de l’autonomia després de la Guerra Civil?

Indubtablement. No s’havia posat mai en escac d’una manera tan clara l’autoritat de l’Estat. Fins ara s’intentava fer sobre paper, i de revolucionaris d’article i de càtedra i de discurs ‘mitinguer’, n’hi havia molts. A l’hora de la veritat, només a Catalunya s’ha produït una reacció massiva a peu de carrer de l’envergadura que estem veient avui. El que ha passat aquest dimecres [20 de setembre], que en qüestió de minuts la gent ha començat a baixar al carrer d’una manera tan decidida per afrontar una agressió a la democràcia i a les institucions catalanes, és admirable i no té semblança. No n’hi ha precedents ja no en la història general de l’Estat espanyol, sinó de l’Europa occidental.

Precisament vostè, que és jurista, com valora les actuacions dels jutges d’aquestes últimes setmanes? Són legals?

Aquí hi ha dues causes obertes. L’una és la que porta el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en relació amb determinades persones aforades —alts càrrecs del Govern i del Parlament— que té com a punt central la seva implicació en el referèndum. Als imputats se’ls intenten aplicar uns conceptes delictius absolutament discutibles però sobre els quals es podrien incardinar algunes investigacions. Se’ls imputen desobediència a les decisions del Tribunal Constitucional i una possible malversació de fons en relació amb l’organització del referèndum. Ara bé, l’altra causa, la que emprèn el Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona, és absolutament demencial.

Per què?

Aquest Jutjat va obrir una investigació a partir d’unes declaracions del jutge Santi Vidal que es referien a una possible utilització il·lícita de les dades del cens de Catalunya en virtut d’un possible referèndum en un moment en què encara no s’havia ni convocat aquesta fita; era simplement un objectiu polític. Així, hi ha un procediment judicial al Jutjat número 13 que té com a funció investigar aquest fet. Tota l’operació policial que ha començat aquest dimecres l’està portant aquest jutge, que ja fa mesos que va iniciar les investigacions sobre aquest assumpte, i que manté el secret de sumari i, per tant, no sabem ni el que fa, ni quins són els indicis, ni quines són les proves que impulsen a la investigació. A aquest jutge, de cop i volta, li sembla bé obrir, sota la seva signatura com a jutge d’instrucció, una operació policial d’aquesta envergadura que, a més a més, afecta el que ja està tramitant el TSJC. Aquesta operació surt completament del seu camp d’actuació. Segons sembla —no puc asseverar-ho del tot—, la Fiscalia ja va intentar la setmana passada que el Tribunal Superior de Catalunya emprengués aquest tipus d’actuacions. El TSJC va considerar que no era pertinent fer-ho, ho va considerar desproporcionat i no va donar absolutament cap facilitat per actuar. Llavors, la Fiscalia aprofita que hi ha oberta aquesta altra causa oberta des de fa mesos, i demana al jutge del Jutjat 13 —o el convencen o el coaccionen— que actuï. Això és una irregularitat que surt de qualsevol lògica jurídica i processal. Sense entrar en el fons de la qüestió, sobre si està o no justificat tot això que està passant, es tracta d’una actuació totalment anòmala i fora de les normes legals pròpies de l’Estat de dret, aquell que no es treuen de la boca.

“Les actuacions de la justícia d’avui no tenen cap ni peus: són un despropòsit jurídic”

S’han detingut alts càrrecs del Govern i també s’han escorcollat cases particulars i establiments.

A les persones o les empreses privades no entenc de quin delicte se les pot acusar. L’única base del Codi penal que ha pogut agafar el jutge ha estat en el delicte de sedició. A les persones i les empreses privades no els pot aplicar el delicte de desobediència al Tribunal Constitucional (TC) perquè els particulars no poden cometre desobediència. El TC només vincula les seves decisions als poders públics i a les autoritats i funcionaris públics, però no als particulars. Si s’escorcolla una llibreria de l’esposa d’un alt càrrec del Departament d’Economia, sota quina imputació s’està fent? Del delicte de sedició, que és l’empara que ha usat el jutge, el Codi penal en parla com d’una actuació violenta (literalment diu: “levantarse tumultuariamente”) contra les institucions de l’Estat, i això no s’ha produït. Les actuacions d’avui no tenen cap ni peus i són un despropòsit jurídic.

Considereu que l’Estat de dret ha quedat superat?

Absolutament, n’estic convençut. Podíem discutir moltes actuacions anteriors que també s’han produït sobre la base d’una interpretació desproporcionada de determinades normes legals. Les actuacions d’aquest dimecres ja són pròpies d’una justícia que actua sota uns interessos polítics.

Foto: Xavi Herrero

“Podrem votar l’1-O? Dependrà del grau de violència que apliqui l’Estat espanyol per impedir-ho”

Amb el que sabem fins ara de confiscació de paperetes, ofensiva judicial i detencions, serà possible fer un referèndum tal com l’ha plantejat el Govern per a l’1-O?

La gent ha sortit al carrer massivament i crec que l’1 d’octubre també sortirà per demanar votar. Si es podrà votar o no dependrà del grau de violència i de força que apliqui l’Estat espanyol per impedir-ho. És clar que davant una situació de violència i de força tenim totes les de perdre. No sé quin és el llindar que s’han fixat d’utilització de la força. Estan passant coses impensables fa pocs dies, setmanes o mesos. No sé què passarà l’1-O; però, passi el que passi, s’ha acabat la democràcia tal com l’hem entès des de la Transició. Som davant una crisi institucional, política i jurídica. El sistema jurídic fa aigües.

Si no és possible un referèndum d’autodeterminació… Quines alternatives hi ha?

Mariano Rajoy ha fet un plantejament de guanyar o perdre; no hi ha alternativa. Guanyar per a ells seria que no es fes el referèndum o que es fes en unes condicions tan precàries que no tingués cap possibilitat de ser considerat o validat. Si això passa, el 2 d’octubre continuarà tenint el mateix problema català, idèntic, al mateix lloc. Rajoy haurà guanyat però a costa d’una actuació repressiva que és l’única manera de parar el referèndum. Molts ja sabíem que això no era fàcil i que podia ser llarg. El problema seguirà; així que haurem de continuar lluitant. Si es fa el referèndum i les votacions són massives i efectives, Rajoy haurà de dimitir. La clau en aquest sentit la té el PSOE. Té l’ocasió de reaccionar i de fer-ho, més enllà de fer caure el PP, per motius purament democràtics contra aquesta actuació desproporcionada i fora del marc legal espanyol. Tindria el suport de tots els altres partits —excepte el PP i Ciutadans— per fer una moció de censura i fer fora Rajoy. Ja ho veurem.

Tindrem eines jurídiques efectives per fer front a l’embat judicial que tenim i que presumiblement vindrà?

D’eines jurídiques, en tenim. Quan la situació es normalitzi i l’Administració de justícia deixi de ser una eina política, espero que a la llarga tornarem a tenir eines de defensa que funcionin. Ja hi ha moltes organitzacions de defensa dels drets humans que estan presentant demandes i querelles per aquestes vulneracions de drets fonamentals. Crec que les actuacions que s’han produït aquest dimecres són perfectament anul·lables. Totes estan viciades i, en un procediment judicial normal davant d’instàncies judicials normals, s’haurien de poder anul·lar. Hi ha hagut excessos, faltes de competència, intervencions policials abans de tenir la cobertura judicial…; tot això s’haurà de poder recórrer judicialment quan tornem a la normalitat. La normativa espanyola té moltes eines per recórrer-ho.

Foto: Xavi Herrero

La possibilitat d’inhabilitar càrrecs només està en mans del Tribunal Constitucional i de moment no ho ha fet

Quina imatge creieu que dóna Espanya a Europa?

Aquesta setmana he estat a Berlín en un acte de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates, que enguany celebra els seus 30 anys i de la qual vaig ser un dels impulsors. Des de l’entitat es va aprovar una moció en què es mostra la preocupació i el rebuig contra determinades actuacions de fa tres o quatre dies que ja eren repressives. Imagina’t amb el que ha passat avui! En tot cas, ja és una mostra de rebuig clara d’una organització que té membres en tots els països occidentals i a Turquia. A Europa ho segueixen amb interès i n’estan informats i no entenen com hi ha aquesta situació només per demanar votar. Evidentment, si la senyora Merkel agafa el telèfon i demana a Rajoy que ho arregli perquè, si no, posa en perill els seus interessos, crec que tindria una gran influència. Sóc escèptic perquè la posició de la Unió Europea sempre és esperar a veure què passa i si s’arregla. No espero que ens ho solucionin. Però crec que es pot produir un moviment d’opinió important, i això pot ajudar determinats sectors interns a refermar el seu discurs.

Vostè va participar en la defensa d’obrers durant el franquisme, en la vaga de tramvies del 51 com a primer gran desafiament al règim, en les lluites de la Transició, el PSUC, etc. Què podem aprendre d’aquelles experiències avui dia?

Com a mínim, saber que hi va haver totes aquelles lluites. Durant molts anys s’ha produït un tall generacional total i ha semblat que la història d’Espanya començava l’any 78. Abans hi havia una dictadura ferotge, però s’han oblidat totes les implicacions que tenia, les lluites que hi va haver, els objectius polítics amb els quals es va intentar lluitar contra la dictadura. S’ha produït una amnèsia terrible i un desconeixement que fa que gent de bona fe cregui que ha inventat la sopa. Falta una feina de pedagogia, de recuperar la memòria històrica. Si entens com es va produir la Transició, entens perfectament el caràcter fictici d’aquesta idolatria a la Constitució i de la legalitat en la qual s’han instal·lat els poders fàctics i polítics d’aquest país.

L’article 155 ja s’ha aplicat. S’han intervingut les finances de la Generalitat i s’han emportat ordinadors, llapis de memòria i agendes dels departaments de la Generalitat

En una entrevista a CRÍTIC dèieu que, a la Transició, mentre alguns eren al carrer, altres parlaven de pactes. Creieu que es podria arribar a donar una situació semblant de ‘traïció dels líders’, per dir-ho en un vocabulari de l’època?

He de dir que trobo admirable la trajectòria del president Puigdemont. Ho dic sense cap reserva. Això em fa pensar que aquesta possibilitat — que sempre hi és, és clar— no succeirà. A Puigdemont li veig una continuïtat amb el discurs i una convicció i una honestedat que crec que l’allunyen d’un pacte vergonyós. Hi ha molta gent que voldria fer marxa enrere i parar. Però jo crec que és un vaixell que el corrent s’emporta: l’única possibilitat de salvar-se és quedar-s’hi dins. El que salti al riu és mort. A partir del 2 d’octubre hi haurà una nova situació i una nova correlació de forces i aleshores ja sortiran els pactistes. En aquest moment, fins que es completi el cicle que s’ha d’acabar el dia 1, no crec que hi hagi cap pacte.

Tenint en compte l’ofensiva judicial que hi ha aquests dies, us semblaria estrany que s’apliquessin inhabilitacions de càrrecs o fins i tot que s’apliqués l’article 155 de la Constitució?

L’article 155 ja s’ha aplicat. S’han intervingut les finances de la Generalitat i s’han emportat els ordinadors, els llapis de memòria i les agendes dels departaments de la Generalitat… Això ja és una intervenció ‘de facto’. La possibilitat d’inhabilitar càrrecs només està en mans del Tribunal Constitucional i ho podria fer amb suficient rapidesa abans del dia 1. Però, de moment, no ho està fent, i això es pot interpretar de moltes maneres. Cal dir que al Tribunal Constitucional se li van donar, fora de qualsevol concepte jurídic, facultats executives. Això no passa enlloc del món. Un TC no és un òrgan jurisdiccional, no forma part de l’estructura judicial del país, únicament compleix la funció de determinar si les actuacions o les lleis són conformes a la Constitució. Una vegada ha fet aquesta valoració, són els altres tribunals, els de la jurisdicció ordinària, els que ho han de fer complir. El TC no pot actuar directament, no hauria de tenir facultats executives; és inaudit.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB

http://www.elcritic.cat/entrevistes/august-gil-matamala-lestat-de-dret-ha-quedat-absolutament-superat-17846

Fer l’irlandès o aprofitar el moment per convocar eleccions?

• Joan Esculies / @jesculies
• dimecres, 27 setembre 2017
• Comenta
• Història, Independentisme, Política

Soldats britànics escorten presoners rebels després de la rendició a l’Alçament de Pasqua a Dublín / AP PHOTO

En començar els anys vint a Catalunya la lluita dels irlandesos pel canvi d’estatus de l’Illa respecte al Regne Unit va impactar en gairebé totes les faccions catalanistes. La separatista es va emmirallar de manera principal en l’Alçament de Pasqua de 1916, en què un grup de joves va proclamar la República d’Irlanda i va endegar una revolta armada que va fracassar. Ja hi comptaven. Pádraig Pearse i els seus van fer, a consciència, el què se’n va dir un sacrifici de sang.

És a dir, una acció que encara que no reeixís, deixaria un record de repressió posterior que actuaria de tallafoc amb el passat. Així, les generacions posteriors d’irlandesos ja no podrien sentir-se propers als repressors i al govern de Londres i seria impossible trobar una solució en el marc britànic. La majoria de caps de la revolta van ser executats, però el seu diagnòstic va ser encertat. Cinc anys després part de l’Illa era independent.

Els ideòlegs del moviment independentista català han endegat una estratègia similar, encara que pacífica, posant damunt la taula el referèndum unilateral. Conscients d’on s’anava —perquè no hi ha hagut entre governs l’acord tàcit de celebració que hi va haver amb el 9-N— s’ha dut, i més que se li durà, al govern de l’Estat al límit. S’ha fet ben a propòsit per demostrar a Europa la tesi segons la qual Espanya no és una democràcia homologable a les de la Unió perquè no vol acordar un referèndum. No hi ha més estratègia rere la convocatòria del referèndum que fer caure les màscares i esperar la intervenció europea.

Els ideòlegs del procés sabien que l’important de l’1-0 no era votar, sinó despertar el ‘minotaure’ espanyol

En aquest joc de com pitjor, millor, la ciutadania és una peça més. La gran majoria de favorables al Sí durant mesos —i encara avui— quedaven contrariats quan se’ls deia que no podrien votar en condicions normals. Volien votar, el govern català i els líders de les plataformes del procés els havien dit que votarien i qualsevol altra opció no passava pel marc mental que els havien creat. Els ideòlegs de l’operació, però, sabien que l’important de l’1-O no era votar —perquè per molts escarafalls que es fessin, sense acord amb Madrid, la lectura hauria estat la de la repetició d’un 9-N—, sinó despertar al minotaure.

Els portaveus de l’independentisme s’han presentat davant els mitjans de comunicació com el gendarme de Casablanca —que fa veure que no sap que al local d’en Rick s’hi juga, mentre de sotamà rep la seva comissió—, simulant sorpresa per la intervenció de la Generalitat. Ja s’hi comptava. El què ha generat estupor no ha estat el fet en si, la intervenció i les detencions, sinó la manera com ha anat. S’esperava el pas previ de l’aprovació de l’article 155. En una jugada arriscada s’ha apostat al tot o res a l’espera que l’acció repressora del govern Rajoy engegués els ressorts europeus. Però la Unió Europea és un club d’estats amb interessos particulars i una maquinària lenta.

El govern d’Espanya n’és conscient. D’acord amb aquesta lògica, i tal com esperaven els ideòlegs del procés, Rajoy s’ha apuntat al sacrifici de sang sociològic amb el desplegament dels cossos i forces de seguretat de l’Estat a Catalunya per no permetre ni tan sols un segon 9-N que hauria rebaixat la tensió. El minotaure aturarà el referèndum, però amb les detencions, amb la intervenció dels comptes de la Generalitat, amb l’intent de fer-ho dels Mossos d’Esquadra i el que vindrà, perdrà de manera definitiva, com a mínim, prop de dos milions de catalans, que no seran recuperables per bastir un projecte espanyol reformat a partir del dia 2.

S’ha apostat al tot o res que l’acció repressora de Rajoy engegués els ressorts europeus, però la reacció és lenta

Si la carta europea no resulta i no ho fa de manera immediata, el joc a què s’haurà abocat a la ciutadania tindrà un cost molt alt per a tothom. Des dels inicis del procés, l’independentisme ha posat en circulació la paraula ‘unionisme’, que remet al nefast conflicte d’Irlanda del nord. Els assessors i ideòlegs de l’estratègia del Partit Popular, amb uns resultats molt modestos al Parlament català, és ben probable que hagin fet càlculs i hagin vist que aprofitar l’escac de l’1-O per ‘ulsteritzar’ Catalunya sine die, políticament li resulta. Socialment sotmetre a aquesta situació al motor econòmic de l’Estat no surt a compte a ningú. Però a qui menys convé una situació d’estat d’excepció prolongat, per molt èpic que pugui semblar d’entrada, és a la població catalana, al catalanisme, a la llengua i a la cultura catalanes.

El govern d’Espanya ve d’una victòria policial, sense concessions, sobre ETA i d’una estratègia de limitar el flux de diners cap a determinades organitzacions i la inhabilitació i la negativa a formacions polítiques de poder-se presentar als comicis mitjançant la Llei de partits que, per dubtosa que sigui des del punt de vista democràtic, ha donat els seus fruits. Només cal veure com l’independentisme viu a Euskadi el son dels justos. En l’estratègia d’aquests dies del govern espanyol aquest fet és molt present, encara que se’n parli poc.

Escollir amb cruesa

Cartell del film de Ken Loach que va veure la llum el 2006

L’estratègia d’ambdós governs aboca la població catalana a una tria dramàtica, a fer l’irlandès. L’any 2006 Ken Loach va estrenar la pel·lícula ‘The wind that shakes the barley‘ (‘El viento que agita la cebada’) que narra la història de dos germans durant la Guerra d’independència irlandesa. En un dels seus moments àlgids, un grup de xicots de l’Irish Republican Army (IRA) executa a un dels seus, un vailet, que s’havia vist forçat a descobrir l’amagatall d’alguns dels seus companys. La delació causa tres morts i un seguit de detinguts a mans de la policia paramilitar britànica, els Black and Tans. Abans de disparar al seu amic, l’executor, turmentat, diu “espero que aquesta Irlanda per la qual lluitem pagui la pena”.

L’escena il·lustra la desesperació amb la qual molts irlandesos van participar en aquell conflicte i als extrems a què van arribar. Els hi empenyien moltes qüestions, però la seva insostenible situació econòmica, les pèssimes condicions de vida, les vexacions de l’autoritat, fos anglesa o irlandesa, anaven al capdavant. Les diferències religioses o culturals eren, com de costum, un embolcall que venia després. L’escena de la pel·lícula mostra també que com més dolenta perceben que és la seva situació, menys tenen a perdre els qui es revolten. I és aleshores quan tenen possibilitats de guanyar.

A Catalunya molta gent estaria disposada a abraçar el canvis sempre que hi hagués un referèndum acordat

L’impuls per aconseguir la independència d’un territori respecte d’un altre, de la substitució d’un centre de poder per un altre, és el resultat del simple balanç entre quedar-se com s’està o veure amb esperança un canvi radical. En essència, la secessió té possibilitats de triomfar si bona part de la població pensa que sumant-s’hi, o no oposant-s’hi, si aquesta s’implementa, viurà millor. És un mer balanç de percepcions entre com un percep la situació en la qual es troba i l’especulació de com es trobarà després del canvi.

A Catalunya en els darrers anys, en molta gent ha crescut la sensació que amb la secessió del territori d’Espanya els anirà millor, que millorarà l’economia, que hi haurà més feina i millors infraestructures, que deixaran de sentir la pesada càrrega d’haver de demanar perdó per pensar en català o simplement per pensar, entre altres. És la gent que ha sortit al carrer en les darreres manifestacions de l’11-S i els votants de Junts pel Si i de la CUP. És la gent que està convençuda que votar sempre és millor que no poder fer-ho siguin quines siguin les circumstàncies.

Des de fa anys també és molt evident per aquesta part de la ciutadania, però també per molta més, que a Catalunya hi ha moltes qüestions per millorar, polítiques, socials, econòmiques, que són conegudes i no cal enumerar aquí. Molts d’aquests ciutadans, no sabem si més o menys de la meitat dels electors, estarien disposats a abraçar l’esperança del canvi en condicions d’un referèndum acordat com els de Quebec o Escòcia. La qüestió és, però, que no ens trobem davant d’aquest escenari, sinó davant d’una possible secessió sense acord previ amb l’Estat que es deixa.

La via unilateral només triomfa quan els ciutadans han entès que empitjorarien més si mantenien l’statu quo

Ciutadans que davant d’un referèndum a l’escocesa no tindrien dubtes, davant l’actuació repressora i hiperlegalista de l’Estat aviat n’afrontaran. Això no tindrà només els seus efectes en convertir a l’independentisme aquells qui estiguin en contra de l’actuació del minotaure, sinó que també farà que molts es preguntin fins on estan disposats a arribar per combatre’l o per resistir. El balanç ja no només és entre quedar-se com s’està o anar a millor, sinó entre posar en risc allò que es té i, potser, anar a millor. La diferència és notable. Per això en la història de les secessions unilaterals, sense referèndums o acords polítics, han triomfat només les que partien d’uns ciutadans amb una situació que entenien que no podia empitjorar méssi mantenien l’statu quo, les dels que no tenien pràcticament res a perdre.

Cal estar molt segur que es compta amb un gruix important de la població disposat a qualsevol cosa perquè aquesta via triomfi. La convocatòria del referèndum unilateral i la col·laboració inestimable de l’estratègia policial del govern Rajoy aboquen als ciutadans a fer un balanç cru d’allò que cada ciutadà esperançat amb una República catalana està disposat a posar en risc per aconseguir-la. Al voltant de l’1 d’octubre no hi haurà revolució dels somriures. Els impulsors de la unilateralitat no han previngut els esperançats, els qui han fet caminar sobre les aigües, que més aviat que tard haurien de tocar de peus a terra. S’ha dut a part de la població a creure que pel fet de viure en el marc europeu hi hauria accions que el govern espanyol no endegaria. Però per molta Llei de transitorietat que s’esgrimeixi a ningú no se li escapa a hores d’ara que l’Estat anirà a totes abans de permetre la seva demolició.

Aprofitar el moment

L’any 1922, sota l’influx de l’Alçament de Pasqua, de la guerra d’Independència irlandesa, de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féin, Francesc Macià va fundar el moviment político-militar, Estat Català. Per completar un exèrcit que alliberés Catalunya de l’Espanya monàrquica arnada, calia en primer terme reclutar xicots. Una vegada aconseguit això, dotar-los d’armes i d’una mínima instrucció militar. Macià va trobar un públic entre el jovent que aspirava a deixar de fer de saltataulells i de pixatinters per passar a formar part d’un funcionariat d’un promès Estat Català, independent, federat o confederat amb Espanya, això no s’entretenien a teoritzar-ho.

Macià va provar un cop insurreccional que no va funcionar en gran mesura per la manca de seguidors

Es tractava de participar, d’obtenir plaça, en aquest “cos d’Estat” que havia teoritzat Enric Prat de la Riba i que havia començat a bastir amb la Mancomunitat. Però calia dotar-lo de més múscul, de tenir una administració pròpia gruixuda perquè això volia dir optar a feina, ben remunerada i possibilitats de grimpar en l’entramat social. El cabdill separatista prometia satisfer aquests anhels per la via insurreccional. Els diumenges al matí es convocava en secret a tot aquest jovent abrandat a aplegar-se a la serra de Collserola per exercitar-se en la pràctica militar.

A l’hora de la veritat, però, a penes es podia formar un petit grup. La majoria de xicots, després d’haver treballat tota la setmana, dissabte inclòs, fins a les vuit del vespre, i malgrat mantenir un llenguatge exaltat i considerar-se ‘patriotes de pedra picada’, s’estimava més de quedar-se al llit fent el ronsa, anar a les ballades de sardanes o aprofitar per festejar alguna mossa. Volien anar a millor, però la seva situació no era tan desesperada com per fer l’irlandès.

Francesc Macià amb el seu advocat Henry Torrès a punt de marxar de Paris després del judici per complot de Prats de Molló, gener de 1927 / AGENCE MEURISSE

En els anys que van seguir, i malgrat els esforços i múltiples viatges de Macià, el seu projecte insurreccional no va anar enlloc, en gran mesura per la manca de seguidors. El fracàs de la seva empresa més elaborada en canvi, el complot de Prats de Molló de 1926, propagandísticament van anar molt lluny. Els set anys de repressió de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) hi van contribuir moltíssim. Va ser per això que el cabdill separatista, ja convertit en l’Avi, el 1931 en va treure tant de rèdit i amb el ‘coup de theâtre’ de Lluís Companys i d’ell, l’exmilitar i els seus xicots van aconseguir bona part dels seus objectius amb la consecució de la Catalunya autònoma.

Macià va aprofitar que la dictadura de Primo de Rivera havia fet clar a ulls de tothom que el règim monàrquic d’Alfons XIII no donava més de si i va col·laborar amb altres forces de l’Estat per bastir un règim nou. Va saber usar la publicitat que li va donar la seva insurrecció fallida per començar un projecte polític que pogués satisfer la majoria de la població catalana. Ho va fer, com a ell mateix li agradava recordar, no pas com havien fet els irlandesos, sinó “sense vessar ni una sola gota de sang”.

La democràcia consisteix també en això, en no fer polítiques en contra de la pròpia gent

Ara que el minotaure ja ha ensenyat la pota i s’intueix fins on està disposat a arribar, seria intel·ligent aprofitar el moment i convocar eleccions a Catalunya i a Espanya, posar els comptadors a zero i trobar una sortida pactada. El PSOE té molt a dir-hi en aquesta tessitura. És obvi que no serà senzill, potser fins i tot caldrà canviar lideratges, però si la carta europea que l’independentisme espera no resulta, i no ho fa aviat, la situació pot enquistar-se i degenerar en fets encara més desagradables que els que s’han viscut. Els ciutadans, tant els que volen votar en un referèndum acordat —que són majoritaris entre l’electorat de tots els partits a Catalunya — com els que no, en seran els principals perjudicats. La democràcia consisteix també en això, en no fer polítiques en contra de la pròpia gent.

Joan Esculies és periodista i historiador.

http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/09/27/fer-lirlandes-o-aprofitar-el-moment-per-convocar-eleccions/

Julio Anguita "ESPAÑA HA SIDO VICTIMA DE 3 ABDUCCIONES" (Increíble y Asombrosa Ponencia)

Asamblea de cargos públicos por la libertad, la fraternidad y la convivencia

Otra Vuelta de Tuerka - Pablo Iglesias con José Luis Villacañas (programa completo)

El Procés catalán desde el colapso castellano

El Procés catalán desde el colapso castellano

Marga Mediavilla

Habas contadas (Blog)

A estas alturas de septiembre, el asunto del referéndum del 1-O se ha convertido en una enorme trifulca donde estamos dilapidando toda la energía política del país. Mientras la atención mediática se centra, semana tras semana, en el pulso Madrid-Barcelona, la corrupción sigue impune, la crisis sigue sin estar resuelta y el cambio climático nos muestra sus dientes en forma de una sequía atroz. Ni siquiera los debates políticos están sirviendo para realizar una reflexión seria acerca de la organización territorial y el modelo de estado que queremos (¡o confederación de estados, o lo que sea!).

Cada vez tengo más la sensación de que este país avanza en la dirección justamente contraria hacia donde debería ir. Quizá sea porque mi visión de la realidad está sesgada o quizá porque me empecino en buscar los caminos erróneos, pero, si no tengo la suerte de equivocarme, los que no tienen ni idea de lo que está pasando en el mundo y están haciendo todo lo contrario a lo que deberían son los líderes que nos gobiernan. Porque lo peor de todo lo que se mueve alrededor del Procés catalán no es el hecho de que Cataluña llegue a independizarse, sino cómo se llegue o no se llegue a ese resultado. Lo peor es que el conflicto catalán lleva camino de convertirse en una tortuosa y larga agonía que absorba toda nuestra energía colectiva y haga que nos pasemos años, años y más años en una contienda que puede llegar a las más altas cotas de degradación moral o convertirse en una guerra.

Estamos en años de decrecimiento, de cénit del petróleo y crisis ecológica global, años en los que ni siquiera los votantes de Trump pueden ignorar un cambio climático que se va a sentir con especial intensidad en un lugar del mundo: España, el frágil Mediterráneo. Los españoles no deberíamos ser tan tontos de perder el tiempo en discutir si se imprimen las papeletas de un referéndum, se compran urnas o se ponen las fronteras en un lugar u otro.

Sabemos bien que la transición a una sociedad más resiliente frente a la crisis climática y energética es posible. Sabemos que técnicamente podemos hacerlo, sabemos que hay ya experiencias de otras formas de vivir que nos permiten superar este capitalismo consumista que (también sabemos bien) no tiene recursos para durar muchas más décadas. Sabemos que vamos a tener que volver la mirada a esa tierra que tenemos tan abandonada, que vamos a tener que prestar especial atención a la agricultura porque es el sector clave para gestionar el cambio climático, es uno de los más afectados por la crisis energética y es vital para nuestro sustento. Sabemos que tenemos que prestar atención al mundo rural porque no podemos permitirnos el colapso demográfico de la España Vacía, sabemos también que tenemos que mantener la sociedad unida a base de solidaridad, equidad y respeto a la justicia y eso requiere extirpar el cáncer de la corrupción.

Pero para que todas esas cosas se hagan realidad hace falta el ingrediente básico, el más importante: voluntad política. Y ese ingrediente requiere la atención de una sociedad que debata sobre esos problemas, de unos medios que hablen de esos problemas, de unos políticos que se sientan presionados a actuar sobre esos problemas. Pero ¿dónde está la atención de los españoles y españolas, de sus políticos y de sus medios?: en el enfrentamiento de las dos macro-ciudades que absorben el poder, las miradas y los recursos. Muy lejos de la tierra que se está desertificando, de los pueblos que están muriendo, de los barrios populares sumidos en la resignación y la desesperación.

Y es que vivimos tiempos de colapso y los colapsos se pueden navegar más o menos aceptablemente, pero sólo si se es muy conscientes de los problemas y no se pierde el tiempo en tonterías. Y nuestra historia no nos da buenas noticas en ese sentido, la historia de España muestra que somos un país muy proclive a generar situaciones de colapso y muy dado a no saber resolverlas.

Un colapso es una caída brusca de la complejidad y nivel de consumo de una sociedad, y se debe a que ésta entra en dinámicas de sobrexplotación. Cuando una sociedad crece por encima de lo que le permite su base de recursos naturales y/o humanos, se convierte lo que llamamos coloquialmente un gigante con los pies de barro. Si, a mayores, la sociedad quiere seguir creciendo, sólo puede hacerlo a costa de destruir su propia base: haciendo crecer su “cabeza” (sus elites) a costa de deteriorar más y más sus “pies” (clases trabajadoras y ecosistemas). Esta sobrexplotación hace que la base social y ecológica se resquebraje y se produzca una caída súbita y dramática.

El imperio español es un claro ejemplo de colapso motivado por la sobrexplotación de su base social y el egoísmo de sus elites. En el siglo XVII el imperio asfixia su base campesina e industrial, especialmente en el reino castellano, para mantener sus posesiones en Europa y América y poder así competir con otras naciones europeas (naciones de suelos más fértiles que los de las frágiles Mesetas ibéricas).

La única manera de remontar un patrón de colapso es volver a alimentar la base social y ecológica. Esto es algo que no se consigue en España con los sucesivos intentos de reforma ilustrada, que tienen más o menos éxito en las ciudades, pero desprecian lo campesino y siguen poniendo la frágil economía de los pueblos al servicio de las ciudades. Tampoco durante los siglos siguientes se consigue cambiar la tendencia de las elites a sacrificar la base social para sostener la grandeza de la nación.

Esta España que nunca se ha recuperado a fondo de sus colapsos sigue repitiendo sus errores. Después del pinchazo de la burbuja inmobiliaria de 2008, el gobierno de Rajoy vuelve a repetir los patrones colapsistas. Salva a las élites a costa de las clases trabajadoras e ignora los factores que amenazan la base biofísica de la economía: el cambio climático y la enorme dependencia energética del exterior. España es, de nuevo, un país muy frágil que intenta mantener su estatus de gran país europeo a base de sobrexplotar a su población.

No es extraño que, en estos momentos, Cataluña busque independizarse de ese Estado-imperio y sus nefastas dinámicas. Sin embargo, hasta el momento, el Procés, sólo está sirviendo para convertirse en una trifulca monumental que eclipsa las iniciativas que intentaban desde 2011 combatir el egoísmo de las elites. De esta forma, al atacar sólo una de las tendencias (la centralización) y olvidarse de las otras (el egoísmo de las elites, la fragilidad biofísica), el Procés consigue alimentar esas otras dinámicas perniciosas y termina apuntalando al enemigo contra el cual lucha.

En estos momentos España necesita, sobre todo, huir de los patrones de colapso y para ello debemos cuestionar profundamente esa mentalidad imperial que tenemos grabada en nuestro ADN colectivo. Es preciso criticar el egoísmo de las elites y recuperar el respeto por el pueblo (lo cual implica escucharle y promover todo tipo de consultas); es preciso penalizar la especulación financiera y centrarse en la economía realmente productiva, la tierra, la energía y el medio rural. Esto no es nada fácil estando, como está, el gobierno en manos de un partido basado en los imaginarios de la grandeza imperial y con un Procés que estimula enormemente la tradicional bicefalia Madrid-Barcelona, esa bicefalia que sume en el olvido al resto de los territorios y desconoce lo que es el medio rural.

Huir de los patrones de colapso es vital y es bueno para todos. Es vital para los catalanes, que podrían embarcarse en un agotador proceso independentista que solo sirva para repetir, a menor escala, los vicios del imperio del que quieren huir. Es vital para el resto de España que ve cómo la lucha contra el independentismo catalán alimenta un nacionalismo español que usa la bandera para tapar la España trabajadora al borde de la pobreza, la España Vacía al borde del colapso demográfico y la España física al borde de ser tragada por el Sahara. Y, sobre todo, aunque no lo parezca, es vital para las elites, que están siendo muy irresponsables y deben tomar consciencia de su egoísmo y también de su necedad, porque su propio poder se basa en el bienestar de esa base social que están destruyendo.

Vayamos más allá del enfrentamiento y empecemos a reinventar una convivencia que no esté viciada de las dinámicas colapsistas imperiales. Para ello, como argumentaba José Luis Villacañas [1], podemos utilizar idea de recuperar la confederación de los reinos hispanos que fue anterior al imperio. Pero sería deseable que, en lugar de mirar al pasado medieval para construir esta nueva identidad (como hicieron las Autonomías), mirásemos esta vez al futuro: un futuro marcado por el reto del cambio climático. Volvamos la mirada hacia esas biorregiones que compartimos y debemos gestionar cooperando. Resolvamos de forma pacífica y sensata los problemas de las fronteras administrativas y políticas y centrémonos en la cooperación frente a los gravísimos problemas ecológicos, energéticos y sociales que nos afectan a todos.

Nota:
[1] https://www.youtube.com/watch?v=8K5swBkkG_I
Fuente: https://contadashabas.wordpress.com/2017/09/21/el-proces-catalan-desde-el-colapso-castellano/

1-0: raons per mobilitzar-nos i votar

• Gerardo Pisarello
• dimarts, 5 setembre 2017
• 18 comentaris
• Independentisme, Política

Gerardo Pisarello, impulsor de Barcelona en Comú / X. HERRERO

A poques setmanes de l’1 d’octubre, l’escenari polític català continua travessat de soroll i de boira. El full de ruta del Govern de Junts pel Sí encara suscita molts interrogants i no acaba d’interpel·lar sectors socials clau per portar endavant un desafiament com el que es planteja. D’altra banda, hi ha una realitat innegable: si les polítiques de bloqueig del PP acaben imposant-se de manera autoritària, no solament les legítimes aspiracions a l’autogovern de la ciutadania catalana experimentarien un dur cop. Moltes demandes democratitzadores que es plantegen en el conjunt de l’Estat es veurien també postergades. En aquest context, quedar-se a casa no sembla una alternativa. Encara més: mobilitzar-nos (i votar, fins i tot amb un “sí”) pot ser una manera de rebel·lar-se contra l’autoritarisme centralista i de fer avançar un possible acord plurinacional lliure i entre iguals.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el reclam d’independència a Catalunya ha experimentat un creixement històric. Aquest creixement s’ha vist esperonat per les polítiques recentralitzadores (i en molts casos preautonòmiques) del PP, marcades per un nacionalisme d’Estat ofensiu, incapaç de plantejar cap alternativa en positiu a l’esgotament del model actual.

No obstant això, la posició central que s’ha anat afermant en la política catalana, més que l’independentisme en sentit estricte, és el sobiranisme, i dins d’aquest, el sobiranisme republicà i progressista. El sobiranisme —independentista, confederalista, federalista— representa avui una àmplia majoria de la societat catalana. El seu principi bàsic és que Catalunya és una nació i que el seu poble té dret a decidir la seva relació amb Espanya, sigui la separació o algun tipus de vincle lliurement acordat. Dins del sobiranisme, per la seva banda, és clara majoria el sobiranisme republicà i progressista, això és, el que defensa la necessitat d’acompanyar les reivindicacions nacionals amb reivindicacions socials, democràtiques, mediambientals i de gènere avançades, així com amb un compromís clar amb la regeneració ètica i la lluita contra la corrupció.

“L’independentisme no ha llegit adequadament la centralitat del sobiranisme progressista”

A parer meu, un dels errors de l’actual majoria parlamentària independentista ha estat no llegir adequadament aquesta centralitat del sobiranisme republicà i progressista. Ja en les eleccions del 27-S, els partits independentistes van obtenir una clara majoria en escons, però no en vots. Malgrat això, el Govern de Junts pel Sí va prometre arribar a la independència en 18 mesos. Aviat va resultar obvi que el suport social disponible no feia viable aquest projecte. Llavors, es va decidir impulsar una nova consulta amb vocació plebiscitària, aquesta vegada sota la forma d’un referèndum unilateral.

Suposadament, aquest nou canvi en el full de ruta perseguia un doble objectiu. D’una banda, mostrar determinació als ja convençuts i als dubtosos. D’altra banda, implicar en el procés sectors no independentistes. L’èxit de l’estratègia és discutible. L’unilateralisme, en efecte, pot considerar-se una alternativa legítima davant d’un Govern, el de Rajoy, que ha negat tot diàleg bilateral i que ha practicat el bloqueig de manera reiterada. No obstant això, aplicat a un acte tan formalitzat com un referèndum, implica alguns problemes innegables.

“Un referèndum, a diferència d’aturar un desnonament, exigeix assegurar garanties d’imparcialitat”

D’entrada, dificulta la implicació de sectors no convençuts. I és que un referèndum, a diferència d’altres actes unilaterals com la insubmissió fiscal o mobilitzar-se per aturar un desnonament, exigeix assegurar certes garanties d’imparcialitat que demanen la implicació (i exposició) de funcionaris públics, un control ampli de l’aparell administratiu, policial i jurisdiccional, així com la inclusió de l’oposició. Aquesta és una de les principals diferències entre aquest tipus de desobediència institucional i un acte de desobediència civil.

Un referèndum unilateral d’independència requereix no solament la imparcialitat dels convocants, sinó l’adhesió d’una estructura administrativa i jurisdiccional imprescindible per validar-los com a tals, però que, per diferents raons, pot estar en contra d’una iniciativa d’aquest tipus. En canvi, una vaga, l’ocupació de l’espai públic o un acte de desobediència civil depenen en gran mesura, i gairebé de manera exclusiva, de la voluntat dels qui estan disposats a impulsar-ho i a assumir les seves conseqüències.

“La majoria independentista s’ha vist forçada a ocultar informació i a restringir el debat parlamentari”

L’opció per aquesta via ha portat un problema addicional: en tractar-se d’un desafiament a la legalitat estatal (i autonòmica) envoltat de múltiples formalitats i impugnable per diferents raons, la majoria independentista s’ha vist forçada a ocultar informació, a evitar mesures imprescindibles que podrien exposar dirigents polítics (comprar urnes, etc.) i fins i tot a  restringir la transparència i el debat parlamentari.

Aquesta acceleració ha dificultat en part el que era l’objectiu de la iniciativa: un debat més profund i amb temps sobre el referèndum i sobre les conseqüències d’una eventual independència. Les objeccions a aquesta via, de fet, no solament han provingut de sectors contraris al dret a decidir. Independentistes declarats, com Vicenç Fisas, van advertir aviat sobre els punts febles d’una estratègia d’acceleració unilateral que, en no aspirar ni tan sols a un llindar mínim de participació, podria acabar desprestigiant un instrument tan valuós com un referèndum d’autodeterminació.

“No s’entén que un referèndum unilateral no hagi vingut acompanyat de mesures socials, fiscals o mediambientals”

Molts sectors populars, d’altra banda, no entenen que la promesa d’un referèndum unilateral no hagi vingut acompanyada de mesures socials, fiscals o mediambientals avançades que anticipin aquí i ara la República que s’aspira a construir. O, el que és pitjor, que el partit que encapçala la coalició de Govern s’hagi negat a votar la moció de censura al PP, hagi coincidit amb la dreta espanyola en moltes de les seves polítiques antisocials, mantingui entre els seus càrrecs directius persones vinculades a casos greus de corrupció, o compti entre les seves files amb un conseller d’empresa que es vana que amb el Govern actual no s’ha revertit ni un sol concert educatiu ni sanitari.

No es tracta d’un element menor. Certament, les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys no són ni una invenció burgesa ni el producte de la manipulació d’un grapat d’espavilats. El seu component democratitzador, anticentralista i antiautoritari és indiscutible. Però aquest no és el seu únic rostre. També han vingut acompanyades de la irrupció d’un cert discurs “etnicista, classista i carrincló”, com ho ha definit Josep-Lluís Carod-Rovira, que allunya molta gent: des de sectors populars, especialment castellanoparlants i nouvinguts, fins a sobiranistes obertament no nacionalistes. I no solament això. Molt sovint han estat el vehicle a través del qual una part de la dreta ha pretès frenar la seva decadència i fustigar els seus adversaris progressistes, com mostren els reiterats atacs d’un cert nacionalisme a l’Ajuntament de Barcelona governat pels ‘comuns’.

Això bastaria per entendre moltes persones genuïnament catalanistes i d’esquerres que, de manera legítima, es neguen a participar i a votar en l’1-O. No obstant això, seria un error que les crítiques necessàries a moltes de les polítiques adoptades pel Govern de Junts pel Sí deixin la via oberta a una intervenció autoritària del PP que lesioni encara més l’autogovern de Catalunya i que vulgui humiliar les seves institucions.

La raó és senzilla. El sobiranisme català, fins i tot en les seves versions més nacionalistes i conservadores, no deixa de ser un fenomen defensiu, que no pot col·locar-se en cap cas al mateix nivell que l’ofensiu nacionalisme espanyolista que s’ha desplegat en els últims anys. Aquest nacionalisme d’Estat, practicat pel PP i per C’s (i malauradament massa sovint pel PSOE), és de fet el que està en l’origen de la situació de bloqueig actual. Sense ell no s’entendria l’autèntic cop contra la Constitució que segons Pérez Royo es va perpetrar amb la sentència sobre l’Estatut. Tampoc s’entendria la instrumentalització del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia i d’òrgans jurisdiccionals importants realitzada pel PP i denunciada tantes vegades per entitats progressistes com Jutges per a la Democràcia. I no s’explicaria, tampoc, la utilització mafiosa dels serveis d’intel·ligència i policials contra el sobiranisme català, duta a terme amb total descaradura i traïdoria.

Davant d’aquesta ruptura reiterada de la legalitat vigent, s’entén que el dret a decidir, o millor, d’autodeterminació, s’alci com una resposta legítima a la qual la majoria de la ciutadania de Catalunya es nega a renunciar. I no és la primera vegada. Aquest dret, reconegut als pactes internacionals de drets humans, va ser defensat pel gruix de l’antifranquisme democràtic, incloent-hi el PSC i el PSOE, i ha estat ratificat en nombroses ocasions pel Parlament de Catalunya. Que el Govern català no estigui en condicions d’assegurar per si sol el seu exercici efectiu a través d’un referèndum amb plenes garanties pot atribuir-se a una mala lectura del context polític. Però la responsabilitat principal ha d’imputar-se al PP i als seus aliats. Són ells qui, en comptes de torpedinar-lo de manera sistemàtica, podrien haver-li obert camí a través d’una simple reforma per majoria absoluta de la Llei orgànica de referèndum.

“Si la Generalitat aconsegueix que l’1-O hi hagi urnes i espais per votar, seria difícil no implicar-s’hi”

En un context així, un fracàs de l’1-O seria més que el fracàs del full de ruta d’un Govern. Seria un cop decisiu a la possibilitat d’avançar en l’exercici ple del dret a decidir. I seria un cop, també, a les iniciatives republicanes, democràtiques, d’impugnació del Règim del 1978. A Catalunya, a Galiza, a Euskadi i al conjunt de pobles i territoris d’Espanya. Davant un escenari regressiu d’aquest tipus, el sobiranisme republicà i progressista no pot quedar-se a casa; ans al contrari, més enllà de les discrepàncies amb el full de ruta del Govern actual, les forces de canvi cometrien un greu error si no s’aixequen contra el PP i els seus atacs a les reivindicacions democràtiques d’autogovern. A Catalunya i fora de Catalunya.

En aquest context, si la Generalitat aconsegueix que l’1-O hi hagi urnes i espais per votar, sense posar en risc els treballadors municipals, seria difícil no implicar-s’hi. Per frenar la prepotència del PP i com a acte d’afirmació sobirana. Aquest vot podria, de manera legítima i amb raons de pes, ser un vot en blanc, pel no o pel sí. De fet, un vot pel sí fins i tot tindria sentit des de la discrepància amb el full de ruta governamental. Primer, com una forma de rebel·lió contra el centralisme i l’autoritarisme. I, segon, perquè també seria una manera d’avançar cap a la proposta de fons majoritària entre els ‘comuns’ i arrelada en una tradició que va de Pi i Margall a Joaquín Maurín i Lluís Companys: un acord plurinacional, respectuós i entre iguals, que posi en qüestió el projecte oligàrquic i elitista de “conllevancia” que s’ha imposat en els últims anys i que obri pas a una nova convivència republicana, lliure i solidària entre els diferents pobles i gents peninsulars.

Perquè això sigui possible, és imprescindible, com suggeria fa poc el sobiranista republicà gallec Xose Manuel Beiras, que les forces progressistes i republicanes espanyoles comprenguin que bona part dels sobiranismes ‘perifèrics’ són aliats objectius seus. I que els moviments sobiranistes i progressistes de les ‘perifèries’ comprenguin que, sense iniciatives que facilitin l’aliança amb aquestes altres forces, difícilment es guanyarà la batalla democràtica que tots tenim contra els protagonistes del xovinista i reaccionari règim actual.

“Un ‘sí crític’ a l’1-O —anticentralista, social i fraternal— apareix com una proposta que una part del sobiranisme progressista podria fer seva”

A partir d’aquestes consideracions, un ‘sí crític’ a l’1-O —anticentralista, social i fraternal— apareix com una proposta que bona part del sobiranisme progressista podria fer seva. Amb un objectiu irrenunciable: facilitar les aliances que permetin, al més aviat possible, l’impuls d’autèntiques propostes constituents, de refundació republicana, municipalista i internacionalista, en les nacions ‘perifèriques’, en el conjunt de l’Estat i segurament a Europa.

Aquest republicanisme del segle XXI no pot deixar de qüestionar el paper que la restauració borbònica ha tingut en la consolidació d’un règim insuficientment democràtic, econòmicament especulatiu i insostenible, i gens respectuós del pluralisme nacional de la ‘Pell de Brau’. Però ha d’incloure, sobretot, una sèrie de principis i regles que assegurin la regeneració ètica, el progrés social, la defensa dels béns comuns, el respecte a la diversitat, la solidaritat entre les generacions presents i futures i la radicalització democràtica (incloent-hi el dret dels pobles a autodeterminar-se i a compartir lliurement sobiranies entre ells).

El gran repte és aconseguir que aquest projecte de fons s’obri pas entre la boira i el soroll actuals, l’1-O i els dies següents. Si ho aconseguim, haurem contribuït modestament, des del nostre petit país, a crear un horitzó de major llibertat, més amable i menys brutal, per a totes les dones i homes del comú, a la Península i més enllà.

Gerardo Pisarello és primer tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i un dels impulsors de Catalunya en Comú.

1.4K