August Gil Matamala: “L’Estat de dret ha quedat absolutament superat”
- Text: Laia Soldevila / Fotos: Xavi Herrero
- dimecres, 20 setembre 2017
Enmig de les urgències i la foscor, CRÍTIC recorre a la llum i la pausa d'una de les veus referents en el terreny del dret i la justícia social. Parlem amb August Gil Matamala (Barcelona, 1934), activista de mil batalles. Reconegut jurista en l’activisme pels drets civils i impulsor de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates. Quan parla de repressió, sap de què parla. Va militar al PSUC en els anys més durs del franquisme entre els cinquanta i els seixanta. Fill de maqui murcià, va viure la vaga de tramvies del 51, va defensar obrers com a advocat laboralista. Una vida de militància contra el franquisme i el neofranquisme. Avui, amb 83 anys, reflexiona críticament sobre l'ofensiva judicial i policial de l'Estat contra l'1-O.
Puigdemont té una continuïtat amb el discurs, una convicció i una honestedat que crec que l'allunyen d'un pacte vergonyós.
Com veieu el moment polític i social actual?
Estem comprovant, com sospitàvem, que la democràcia espanyola és un vernís molt prim i que, quan hi rasques una mica, surten l’autoritarisme, la supèrbia, el menyspreu i la intolerància de la llarga història del que ha estat fins ara l’Estat espanyol. Semblava que ho teníem una mica oblidat, però s’ha deixat veure el totalitarisme. El que està passant és un despropòsit per part d’un Govern que no se salta ni una mica la línia que es va marcar. Han volgut solucionar el problema català per la via judicial exclusivament.
Pel que dieu, no penseu que és un problema d’un partit polític, del tarannà del Partit Popular…
No, és un problema d’Estat. És cert que el PP expressa molt bé aquesta arrel autoritària i intolerant que hi ha en la política espanyola des de fa segles. Però el paper que està fent el PSOE, que no és capaç de reaccionar davant el moment actual, demostra que és un problema d’Estat i no d’un determinat partit polític. Si veiem com es comporten el PP i Ciutadans i també el PSOE, que no sap com afrontar aquesta crisi, tenim un gruix molt important que representa l’Estat espanyol.
Què en podem esperar, dels partits a l’esquerra del PSOE?
Hi ha un sector —que en general és minoritari però que en alguns punts de l’Estat és més significatiu— que és una esquerra que sap què és la democràcia. Ha tingut certes vacil·lacions i certs dubtes, però s’ha posicionat, com a mínim, contra l’actuació repressiva. Aquest sector es desmarca de l’aposta dels tres grans partits, però és minoritari, sobretot del centre messetari que domina l’Estat espanyol des de sempre.
Foto: Xavi Herrero
“No s’havia posat mai en escac d’una manera tan clara l’autoritat de l’Estat”
Creieu que l’embat que viu Catalunya és el més potent no des de la Transició sinó des de la supressió de l’autonomia després de la Guerra Civil?
Indubtablement. No s’havia posat mai en escac d’una manera tan clara l’autoritat de l’Estat. Fins ara s’intentava fer sobre paper, i de revolucionaris d’article i de càtedra i de discurs ‘mitinguer’, n’hi havia molts. A l’hora de la veritat, només a Catalunya s’ha produït una reacció massiva a peu de carrer de l’envergadura que estem veient avui. El que ha passat aquest dimecres [20 de setembre], que en qüestió de minuts la gent ha començat a baixar al carrer d’una manera tan decidida per afrontar una agressió a la democràcia i a les institucions catalanes, és admirable i no té semblança. No n’hi ha precedents ja no en la història general de l’Estat espanyol, sinó de l’Europa occidental.
Precisament vostè, que és jurista, com valora les actuacions dels jutges d’aquestes últimes setmanes? Són legals?
Aquí hi ha dues causes obertes. L’una és la que porta el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en relació amb determinades persones aforades —alts càrrecs del Govern i del Parlament— que té com a punt central la seva implicació en el referèndum. Als imputats se’ls intenten aplicar uns conceptes delictius absolutament discutibles però sobre els quals es podrien incardinar algunes investigacions. Se’ls imputen desobediència a les decisions del Tribunal Constitucional i una possible malversació de fons en relació amb l’organització del referèndum. Ara bé, l’altra causa, la que emprèn el Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona, és absolutament demencial.
Per què?
Aquest Jutjat va obrir una investigació a partir d’unes declaracions del jutge Santi Vidal que es referien a una possible utilització il·lícita de les dades del cens de Catalunya en virtut d’un possible referèndum en un moment en què encara no s’havia ni convocat aquesta fita; era simplement un objectiu polític. Així, hi ha un procediment judicial al Jutjat número 13 que té com a funció investigar aquest fet. Tota l’operació policial que ha començat aquest dimecres l’està portant aquest jutge, que ja fa mesos que va iniciar les investigacions sobre aquest assumpte, i que manté el secret de sumari i, per tant, no sabem ni el que fa, ni quins són els indicis, ni quines són les proves que impulsen a la investigació. A aquest jutge, de cop i volta, li sembla bé obrir, sota la seva signatura com a jutge d’instrucció, una operació policial d’aquesta envergadura que, a més a més, afecta el que ja està tramitant el TSJC. Aquesta operació surt completament del seu camp d’actuació. Segons sembla —no puc asseverar-ho del tot—, la Fiscalia ja va intentar la setmana passada que el Tribunal Superior de Catalunya emprengués aquest tipus d’actuacions. El TSJC va considerar que no era pertinent fer-ho, ho va considerar desproporcionat i no va donar absolutament cap facilitat per actuar. Llavors, la Fiscalia aprofita que hi ha oberta aquesta altra causa oberta des de fa mesos, i demana al jutge del Jutjat 13 —o el convencen o el coaccionen— que actuï. Això és una irregularitat que surt de qualsevol lògica jurídica i processal. Sense entrar en el fons de la qüestió, sobre si està o no justificat tot això que està passant, es tracta d’una actuació totalment anòmala i fora de les normes legals pròpies de l’Estat de dret, aquell que no es treuen de la boca.
“Les actuacions de la justícia d’avui no tenen cap ni peus: són un despropòsit jurídic”
S’han detingut alts càrrecs del Govern i també s’han escorcollat cases particulars i establiments.
A les persones o les empreses privades no entenc de quin delicte se les pot acusar. L’única base del Codi penal que ha pogut agafar el jutge ha estat en el delicte de sedició. A les persones i les empreses privades no els pot aplicar el delicte de desobediència al Tribunal Constitucional (TC) perquè els particulars no poden cometre desobediència. El TC només vincula les seves decisions als poders públics i a les autoritats i funcionaris públics, però no als particulars. Si s’escorcolla una llibreria de l’esposa d’un alt càrrec del Departament d’Economia, sota quina imputació s’està fent? Del delicte de sedició, que és l’empara que ha usat el jutge, el Codi penal en parla com d’una actuació violenta (literalment diu: “levantarse tumultuariamente”) contra les institucions de l’Estat, i això no s’ha produït. Les actuacions d’avui no tenen cap ni peus i són un despropòsit jurídic.
Considereu que l’Estat de dret ha quedat superat?
Absolutament, n’estic convençut. Podíem discutir moltes actuacions anteriors que també s’han produït sobre la base d’una interpretació desproporcionada de determinades normes legals. Les actuacions d’aquest dimecres ja són pròpies d’una justícia que actua sota uns interessos polítics.
Foto: Xavi Herrero
“Podrem votar l’1-O? Dependrà del grau de violència que apliqui l’Estat espanyol per impedir-ho”
Amb el que sabem fins ara de confiscació de paperetes, ofensiva judicial i detencions, serà possible fer un referèndum tal com l’ha plantejat el Govern per a l’1-O?
La gent ha sortit al carrer massivament i crec que l’1 d’octubre també sortirà per demanar votar. Si es podrà votar o no dependrà del grau de violència i de força que apliqui l’Estat espanyol per impedir-ho. És clar que davant una situació de violència i de força tenim totes les de perdre. No sé quin és el llindar que s’han fixat d’utilització de la força. Estan passant coses impensables fa pocs dies, setmanes o mesos. No sé què passarà l’1-O; però, passi el que passi, s’ha acabat la democràcia tal com l’hem entès des de la Transició. Som davant una crisi institucional, política i jurídica. El sistema jurídic fa aigües.
Si no és possible un referèndum d’autodeterminació… Quines alternatives hi ha?
Mariano Rajoy ha fet un plantejament de guanyar o perdre; no hi ha alternativa. Guanyar per a ells seria que no es fes el referèndum o que es fes en unes condicions tan precàries que no tingués cap possibilitat de ser considerat o validat. Si això passa, el 2 d’octubre continuarà tenint el mateix problema català, idèntic, al mateix lloc. Rajoy haurà guanyat però a costa d’una actuació repressiva que és l’única manera de parar el referèndum. Molts ja sabíem que això no era fàcil i que podia ser llarg. El problema seguirà; així que haurem de continuar lluitant. Si es fa el referèndum i les votacions són massives i efectives, Rajoy haurà de dimitir. La clau en aquest sentit la té el PSOE. Té l’ocasió de reaccionar i de fer-ho, més enllà de fer caure el PP, per motius purament democràtics contra aquesta actuació desproporcionada i fora del marc legal espanyol. Tindria el suport de tots els altres partits —excepte el PP i Ciutadans— per fer una moció de censura i fer fora Rajoy. Ja ho veurem.
Tindrem eines jurídiques efectives per fer front a l’embat judicial que tenim i que presumiblement vindrà?
D’eines jurídiques, en tenim. Quan la situació es normalitzi i l’Administració de justícia deixi de ser una eina política, espero que a la llarga tornarem a tenir eines de defensa que funcionin. Ja hi ha moltes organitzacions de defensa dels drets humans que estan presentant demandes i querelles per aquestes vulneracions de drets fonamentals. Crec que les actuacions que s’han produït aquest dimecres són perfectament anul·lables. Totes estan viciades i, en un procediment judicial normal davant d’instàncies judicials normals, s’haurien de poder anul·lar. Hi ha hagut excessos, faltes de competència, intervencions policials abans de tenir la cobertura judicial…; tot això s’haurà de poder recórrer judicialment quan tornem a la normalitat. La normativa espanyola té moltes eines per recórrer-ho.
Foto: Xavi Herrero
La possibilitat d’inhabilitar càrrecs només està en mans del Tribunal Constitucional i de moment no ho ha fet
Quina imatge creieu que dóna Espanya a Europa?
Aquesta setmana he estat a Berlín en un acte de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates, que enguany celebra els seus 30 anys i de la qual vaig ser un dels impulsors. Des de l’entitat es va aprovar una moció en què es mostra la preocupació i el rebuig contra determinades actuacions de fa tres o quatre dies que ja eren repressives. Imagina’t amb el que ha passat avui! En tot cas, ja és una mostra de rebuig clara d’una organització que té membres en tots els països occidentals i a Turquia. A Europa ho segueixen amb interès i n’estan informats i no entenen com hi ha aquesta situació només per demanar votar. Evidentment, si la senyora Merkel agafa el telèfon i demana a Rajoy que ho arregli perquè, si no, posa en perill els seus interessos, crec que tindria una gran influència. Sóc escèptic perquè la posició de la Unió Europea sempre és esperar a veure què passa i si s’arregla. No espero que ens ho solucionin. Però crec que es pot produir un moviment d’opinió important, i això pot ajudar determinats sectors interns a refermar el seu discurs.
Vostè va participar en la defensa d’obrers durant el franquisme, en la vaga de tramvies del 51 com a primer gran desafiament al règim, en les lluites de la Transició, el PSUC, etc. Què podem aprendre d’aquelles experiències avui dia?
Com a mínim, saber que hi va haver totes aquelles lluites. Durant molts anys s’ha produït un tall generacional total i ha semblat que la història d’Espanya començava l’any 78. Abans hi havia una dictadura ferotge, però s’han oblidat totes les implicacions que tenia, les lluites que hi va haver, els objectius polítics amb els quals es va intentar lluitar contra la dictadura. S’ha produït una amnèsia terrible i un desconeixement que fa que gent de bona fe cregui que ha inventat la sopa. Falta una feina de pedagogia, de recuperar la memòria històrica. Si entens com es va produir la Transició, entens perfectament el caràcter fictici d’aquesta idolatria a la Constitució i de la legalitat en la qual s’han instal·lat els poders fàctics i polítics d’aquest país.
L’article 155 ja s’ha aplicat. S’han intervingut les finances de la Generalitat i s’han emportat ordinadors, llapis de memòria i agendes dels departaments de la Generalitat
En una entrevista a CRÍTIC dèieu que, a la Transició, mentre alguns eren al carrer, altres parlaven de pactes. Creieu que es podria arribar a donar una situació semblant de ‘traïció dels líders’, per dir-ho en un vocabulari de l’època?
He de dir que trobo admirable la trajectòria del president Puigdemont. Ho dic sense cap reserva. Això em fa pensar que aquesta possibilitat — que sempre hi és, és clar— no succeirà. A Puigdemont li veig una continuïtat amb el discurs i una convicció i una honestedat que crec que l’allunyen d’un pacte vergonyós. Hi ha molta gent que voldria fer marxa enrere i parar. Però jo crec que és un vaixell que el corrent s’emporta: l’única possibilitat de salvar-se és quedar-s’hi dins. El que salti al riu és mort. A partir del 2 d’octubre hi haurà una nova situació i una nova correlació de forces i aleshores ja sortiran els pactistes. En aquest moment, fins que es completi el cicle que s’ha d’acabar el dia 1, no crec que hi hagi cap pacte.
Tenint en compte l’ofensiva judicial que hi ha aquests dies, us semblaria estrany que s’apliquessin inhabilitacions de càrrecs o fins i tot que s’apliqués l’article 155 de la Constitució?
L’article 155 ja s’ha aplicat. S’han intervingut les finances de la Generalitat i s’han emportat els ordinadors, els llapis de memòria i les agendes dels departaments de la Generalitat… Això ja és una intervenció ‘de facto’. La possibilitat d’inhabilitar càrrecs només està en mans del Tribunal Constitucional i ho podria fer amb suficient rapidesa abans del dia 1. Però, de moment, no ho està fent, i això es pot interpretar de moltes maneres. Cal dir que al Tribunal Constitucional se li van donar, fora de qualsevol concepte jurídic, facultats executives. Això no passa enlloc del món. Un TC no és un òrgan jurisdiccional, no forma part de l’estructura judicial del país, únicament compleix la funció de determinar si les actuacions o les lleis són conformes a la Constitució. Una vegada ha fet aquesta valoració, són els altres tribunals, els de la jurisdicció ordinària, els que ho han de fer complir. El TC no pot actuar directament, no hauria de tenir facultats executives; és inaudit.
