Miquel Carrillo
Ja sabeu que els viatges molt sovint no són a on vas sinó per on passes i què n’aprens de tu mateix i dels teus companys i companyes de viatge; que els camins de Déu són inescrutables i que els de la revolució, si és que aquesta existeix, mai se sap que ho són fins que no reconeixeu el solc que heu deixat enrere. No sabem si per fi trepitjarem Ítaca, acabarem cantant en formació cada matí ‘L’Estaca’ al pati de Can Brians, ens reagruparem els bons i autèntics en algun ‘kibbutz’ neorural per mantenir la flama llibertària mundial o, com passa la meitat dels caps de setmana, acabarem fent el vermut al ‘xino’ de la cantonada, que fa sol i ja s’hi està bé.
Sigui el que sigui allò que els astres vulguin per a la nostra odissea (prou de metàfores marineres cumbaiàs, per l’amor de Déu!), tot aquest moviment político-tel·lúric, que va començar ja fa uns anys quan a Zapatero se li va escalfar la boca en un míting, ens haurà deixat un grapat de coses prou aprofitables que hauran transformat profundament la política de casa nostra. Una altra cosa és si pagava la pena tot plegat o en realitat era inevitable, si ens vam equivocar agafant aquest tren o si hi havia maquinista al capdavant.
Com deia el mestre Zarzalejos, per atacar els fonaments de l’Estat has d’anar net i polit, sobretot de roba interior. I si ataques, el clavegueram s’activa i comença a administrar informació a discreció. Ja sabeu que hi ha mitjans i periodistes que facturen més pel que no diuen o no publiquen que per allò que veu la llum. Mentre el neoliberalisme nostrat fou un pilar més de l’estabilitat que portà la Transició, el dossier Pujol i uns quants més romangueren tancats amb set claus. Arribat el moment, algú obrí les comportes secretes, les clavegueres van fer net i fins i tot el pròcer de la pàtria va caure davant la incredulitat de qui va arribar a creure en la nostra superioritat moral. Es van activar d’ofici els ‘palmeros’ de torn, que tothom en té, les teories conspiratives i l’infalible ‘i tu més’, però a Còrsega, (perdó, a Provença), ja sabien que calia rematar el pare i les velles pràctiques de suport empresarial a la causa nacional, com fa pocs dies ens confirmaven des del propi partit, anunciant que la seva fundació no rebria donatius d’empreses tot i ser legals.
S’ha de reconèixer que la dreta catalana té aquell encisador puntet més de cintura, maneres i reflexes que, per odiosa comparació, és capaç de justificar fins i tot una abraçada un dia tonto, que el té qualsevol. Només cal retreure al clavegueram que no funcioni regularment i a tots els barris per igual, però sospito que això només s’aconsegueix augmentant la subscripció popular als mitjans de comunicació lliures. En qualsevol cas, la necessària cura d’humilitat aquí queda, així com un compromís de transparència i de refundació econòmica per part dels convergents, que caldrà veure com es materialitza. Van forts, a veure.
La irrupció del feminisme
També hem vist sortir ERC a camp obert i entendre que per ser el primer de la classe s’ho havia de creure, ser audaç i anar fins el final. Anys enrere, recordo el comentari d’un company republicà els dies en què s’havia de triar el segon president tripartidista: «Ja veuràs que a Esquerra li sortirà car si acaba investint un paio que es diu Montilla de cognom. Potser no a Barcelona, però sí a comarques». Paradoxalment, al final li va sortir infinitament més car al propi PSC que, ves per on, si no fos pel Mercury (el cantant) i els seus, encara patiria per ser avui al Parlament. I el que són les coses, ERC fent de socialdemocràcia titular del país.
Una de les coses més rescatables d’aquests anys ha estat la seva fugida decidida d’aquestes pors i veneracions a l’essencialisme, entenent per fi el país on vivim i que sense el món castellanoparlant a qui la identitat ni sí ni no, sinó tot el contrari, no té la menor possibilitat de fer cap república. És clar que hi ha molt d’estratègia o d’oportunisme i ganes de guanyar el referèndum de la nostra vida, però les ‘patejades’ per la ‘banlieu’ metropolitana a pit descobert i sense complexes també queden a l’haver col·lectiu. És igual que guanyin o no més vots, no és això: l’important és que els interessats mals auguris de la fractura social, les fronteres territorials i culturals s’esvaeixen una mica més amb aquest moviment, i no hi ha marxa enrere.
Però sobretot queda una cosa, companyes: la irrupció del feminisme i del poder femení, que no eren el mateix, a les grans lligues de la política catalana. Per sobre de les quotes estètiques autoimposades a contracor i contra l’atac per terra, mar i aire del veritable ‘establishment’, el masclisme, aquell que ni sents perquè es dóna per fet, les dones han vist que és normal que les dones facin política i tallin el bacallà (fora de la cuina), més enllà de comptades i solitàries icones històriques. Seran gordes, lletges, maldestres vestint i tot el que vulgueu piular per aquesta boqueta, però han arribat per quedar-s’hi, sense demanar permís a ningú.
La llei de la gravetat arribant a la política, ho haveu vist? El personal ha sentit per primer cop que un grapat de dones tenien a les seves mans no ja l’administració dels afers públics, sinó el comandament real de la situació. Voleu fer el favor de deixar de mirar les faldilles de l’Arrimadas? No us equivoqueu, amb una mica de sort fins i tot tindrem un partit feminista més de regal i s’acabarà escampant la insurrecció de les catalanes. I això sí que seria llavors la puta revolució.
PD. I perdoneu pel títol sexista, aquest cop era amb la intenció contrària.
