Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors
Setembre 19, 2016
Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.
El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de laGuerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya(quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil). Van triar com a heroi nacionalRafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.
Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.
Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)
Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born(científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros)esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració delTricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.
Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant? Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fasenation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.
Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:
1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:
El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?
2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.
La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català, Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.
Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.
De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.
3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.
I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser unaveritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.
El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”, tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.
Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.
Finalment l’entrada a sang foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.
El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.
Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?
