Som Palestina o som Israel?
- Brigitte Vasallo / @La_Vasallo
- divendres, 28 octubre 2016
- 13 comentaris
- General, Història, Independentisme, Islam
Un moment de l’11 de setembre d’enguany a Salt / ANC
Entre els catalanismes existeix una predilecció, curiosa si no fos tan desencertada, per comparar Catalunya amb Palestina i, simultàniament, amb Israel, segons el color polític de qui compari o segons ens vagi millor per demostrar de manera contundent la nostra condició de víctimes. Aclarir que tant deplorables em semblen les lectures en termes d’equivalència de les situacions catalana i palestina (bombardejos, expulsió sistèmica de poblacions, demolició de cases, dècades vivint en camps de refugiades, assassinats, etc…) com em repugna l’admiració d’alguns sectors per la “gran fita” israeliana, que definia així l’expresident Mas: “com a Israel, a Catalunya també hi ha un poble decidit a ser lliure”.
Però aclarida la meva posició de perifèria disgustada amb ambdues possibilitats, reconec que la qüestió no deixa de ser interessant i esclaridora. Que els nacionalismes, catalanismes i independentismes (tots tres termes per separat o en tota la variació combinatòria) són plurals i no se’n pot parlar com a quelcom d’homogeni és evident. Però allò que sí tendeix a ser malauradament homogeni és la incapacitat per recollir la ferida aliena i a entendre’s com a part del problema, fins i tot quan aquest moviment aniria en favor d’enfortir una restitució històrica de la qual reclamem ser també beneficiaris.
El darrer trimestre d’aquest any està ple d’exemples d’aquesta incapacitat. La Diada de Catalunya va coincidir, per aquelles coses dels calendaris lunars i solars, amb la festa del xai musulmana, que es va celebrar el 12 de setembre. A tot Catalunya, milers de persones van sortir al carrer a reclamar el reconeixement de la seva identitat catalana, la seva llengua, la seva diferència i el seu dret a viure-la plenament i d’una manera autodeterminada. Res a objectar. Però al dia següent la població musulmana d’aquesta mateixa Catalunya es va tornar a trobar amb tots els entrebancs per tal de reclamar el mateix reconeixement.
El dret a la pròpia identitat, quan no som la part que el reclama sinó la part que el nega, ja no sembla una reivindicació tan interessant. Encara no ha passat un mes d’allò i arribem al 12 d’octubre com qui no vol la cosa. I mentre seguim indignats i indignades que Catalunya estigui infestada de monuments franquistes, tenim gent a Catalunya que fa anys que critica que els monuments colonials són un insult, una demostració de prepotència i una vergonya històrica que fa molt de mal a un altre procés de restitució que ni tant sols tenim en ment. A la Catalunya actual, tota denúncia històrica que no passi pel 1714 no interessa, fa riure o ens ofen sense embuts.
Som Israel o som Palestina? Depèn d’on posem la mirada, sens dubte. Posada a Madrid, és ben senzilla l’exaltació de la ferida pròpia i recordar la Marçal i la seva nació oprimida. Però si fixem la mirada en les poblacions catalanes i/o que viuen a Catalunya (que cadascú decideixi l’autodenominació) excloses de la identitat hegemònica i sovint excloses dels centres de decisió i fins i tot de debat, sens dubte l’Israel sionista pren més sentit.
Trencar aquests reduccionismes binaris genera un nou mapa de tot plegat. A Catalunya hi ha una ferida històrica, evident, una ferida que reclama sanar-se. Però aquesta mateixa Catalunya n’ha generat i en genera moltes altres. El reconeixement de les ferides alienes no minva la importància de les pròpies, ben al contrari. Deixar de banda un victimisme histriònic i estèril (potser efectiu a curt termini, però desastrós una mica més enllà) i posar-nos seriosament a mirar-nos a la cara i a revisar les nostres històries, totes, compartides, forma part de la construcció d’aquesta justícia històrica que tant estem necessitant tots i totes.
