BARCELONA INDÒMITA: 1843
Eugènia de PagèsCatedràtica d’Història
Ara que Barcelona torna a ser escenari de conflictes socials al carrer, convé recordar que estem condicionats per processos històrics de llarga durada, en què esdeveniments del passat tenen tendència a convertir-se en patrons repetitius. I quan els conflictes són de tipus nacional i social això encara s’accentua.
Val la pena repassar els fets que van tenir lloc a Barcelona, a mitjans del segle XIX, concretament el 1843, perquè, com assenyala el professor Fontana, s’ha abocat tant de fang sobre aquests esdeveniments per part dels historiadors més reaccionaris que convé tornar-los a mirar amb el mínim de prejudicis.
D’entrada el context era força complex. Els fruits de la industrialització, com la proletarització, la misèria dels obrers i de les seves famílies, l’allunyament creixent dels treballadors de l’Església catòlica, la creixent simpatia d’aquests pel republicanisme democràtic i fins i tot per les idees igualitàries, farà que tot plegat porti a parlar dels mals de la industrialització
Tant Josep Fontana com Borja de Riquer, historiadors que han estudiat a fons les revolucions fallides del segle XIX, -les tres conjuntures de possible canvi d’orientació en la política espanyola, com la revolta de 1843, l’etapa 1854-1863, i el Sexenni 1868-1873-, assenyalen que aquestes revoltes tenen molt poc suport a la resta d’Espanya perquè responien a problemàtiques socials diferents. De tota manera, afegeixen, hi ha un element sempre concurrent que és l’actuació del govern de Madrid, sempre la mateixa: distorsionar el problema i fer veure que les pretensions catalanes eren provocadores i anti-espanyoles. A això s’hi afegeixen les divisions internes a Catalunya que naturalment afebleixen les noves “alternatives”. Les classes benestants acaben claudicant, sovint a contracor, però anteposen els seus interessos perquè creuen que la seva defensa consisteix a rebaixar les seves reclamacions i pactar amb el poder polític de Madrid. Però les classes populars es rebel·len una i altra vegada.
Cada fracàs d’aquests successius intents, nascuts a Catalunya, transformadors de la societat, provocaran que la fase següent sigui més radical. Així la decepció que va provocar la nul·la capacitat dels parlamentaris catalans a Madrid, a la primera meitat del segle XIX, per aconseguir alguna mena de canvis propicis als interessos de la societat industrial a Catalunya -que ja van comentar en l’article anterior-, donarà lloc a una fase democràtica radical, el republicanisme federal (1868-1873) i el fracàs d’aquest possibilitarà la irrupció del catalanisme polític entre 1880 i 1890, que a seu torn es radicalitzarà amb la crisi del 1898 i es convertirà en nacionalisme.
La revolta de 1843
Els fets molt resumits són els següents: el 1843 tindrà lloc a Barcelona una confluència interclassista –fabricants, menestrals, obrers-, perquè tothom coincidia que el model liberal que s’aplicava a Espanya –centralista i ineficaç- no s’adequava als canvis que s’estaven produint a la societat catalana arran de la seva ràpida mecanització.
La Junta Central barcelonina -que s’havia organitzat per denunciar els incompliments del govern liberal espanyol- va propiciar un projecte igualitari i industrialista que proposava unes reivindicacions perfectament homologables amb el cartisme britànic (moviment reformista que tenia com a objectiu la igualtat de vot i la representació política), com el sufragi universal, la fiscalitat progressiva, els drets dels treballadors a associar-se i a negociar les seves condicions de treball, la llibertat religiosa, etc… Aquest programa va fer que la Junta barcelonina fos atacada ferotgement pel govern de Madrid que se’n feia creus que les classes benestants es posessin d’acord amb les “classes populars”. No ho entenien i van torpedinar-ho a fons fins al punt que el general Prim –al qual el poble havia rebatejat com a “lo comte de Res, en lloc de comte de Reus- va bombardejar Barcelona, des del castell de Montjuïc i des de la Ciutadella, tan brutalment com ho havia fet un any enrere el general Espartero.
Els fets de 1843 a Barcelona, coneguts amb el nom de la Jamància, representà el primer aixecament nítidament popular contra l’estat liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió de Barcelona al govern espanyol i la fi d’una oposició organitzada a la centralització de les decisions polítiques endegada pel Partit Liberal Moderat. El nom de Partit Moderat era un eufemisme, ja que aplegava als sectors més conservadors partidaris a ultrança del “statu quo” perquè afavoria claríssimament els seus privilegis. Aquí també podríem trobar un altre patró que es repeteix. Ara, els partidaris de l’ “statuo quo” actual s’apleguen sota el paraigües constitucional del 1978. Fins i tot “La Legión española” defensa aquesta Constitució!
Per als polítics espanyols era més fàcil de controlar l’ordre públic en un país “rústico y agrario” que no pas a un d’industrialitzat i urbà. A partir d’aquí posaran tota mena d’entrebancs a les inversions industrials i, en canvi, promouran les especulatives, com per exemple procurant que l’interès del Deute públic fos sempre més alt que no la inversió a la industria.
És clar que quan la lluita es va anar radicalitzant a Barcelona i en altres indrets de Catalunya, es va acabar produint la deserció de la burgesia. La por al canvi farà que fins i tot Aribau dediqui uns versos a Joan Prim tot exaltant la seva brutal repressió contra els obrers barcelonins:
“Carat, quina feina feres
d’aquells tontos maleïts
que volen moure bronquina
quan volen estar tranquils! (…)
d’aquells tontos maleïts
que volen moure bronquina
quan volen estar tranquils! (…)
Demanar misericòrdia,
veure si poden fugir,
més tu els trencaràs les cames (…)”
veure si poden fugir,
més tu els trencaràs les cames (…)”
La marxa enrere dels estaments conservadors té un preu: la seva subordinació política. Això traduït volia dir resignar-se a un model econòmic i social tronat i antiquat. Dit d’una altra manera, la manca d’una nació espanyola articulada impedeix que hi hagi una política econòmica espanyola, com a marc per al progrés de la industrialització. Aleshores la burgesia catalana haurà de buscar sovint el suport dels seus propis treballadors per tal de pressionar el govern de Madrid i això donarà lloc a una política esquizofrènica: els obligarà a ser empresaris espanyols i politics catalans. Però, quan les coses es compliquen, segons el seu parer, busquen l’aixopluc de Madrid i la força de l’exèrcit espanyol. És un patró que s’anirà repetint i per aquesta raó és absurd i mancat de qualsevol base històrica real la suposada temptació separatista d’aquesta burgesia.
