La guerra econòmica contra l’independentisme
- Sergi Picazo / @sergipicazo
- 16/10/2017
L'independentisme català, sobretot el més proper al món de Convergència, està rebent pressions i amenaces d'alt voltatge des del poder econòmic. Ara, la gran empresa catalana, els 'lobbies' i els mercats financers han iniciat una guerra econòmica total per frenar una declaració unilateral d'independència. Canvis de seu social, posicionaments públics d'importants empresaris, amenaces de reduir inversions, pressions de l'FMI i un possible tancament de l'aixeta del crèdit per culpa de les agències de ràting. Avís a navegants: "És l'economia, estúpid".
Grans empreses i 'lobbies' econòmics pressionen el Govern de Puigdemont perquè faci marxa enrere: des de la banca fins al Cercle d'Economia passant per l'FMI i Standard & Poor's
El dissabte 7 d’octubre, tres dies abans de la declaració d’independència en suspens al Parlament, hi va haver una reunió discreta però intensa al palau de la Delegació de la Generalitat a Girona que ha passat força desapercebuda. A una banda de la taula, el president, Carles Puigdemont, i a l’altre costat, el president i el director general del Cercle d’Economia, Juan José Brugera i Jordi Alberich. Tot i que la reunió havia de ser secreta i no apareix en l’agenda pública del president, un dels presents a la reunió va filtrar el contingut a ‘La Vanguardia’ per posar-hi més pressió. Els reclams del Cercle d’Economia, una associació privada d’empresaris i d’economistes que actua com un dels ‘lobbies’ més potents de Catalunya i dels pocs amb possibilitat de parlar amb el president de la Generalitat en els dies previs al Dia D del Procés, van ser contundents: “Una DUI seria una bomba per a l’economia catalana”, va dir Brugera a Puigdemont. Una DUI seria, sempre segons la filtració que va publicar el diari del Grup Godó i no es va desmentir, “el tret de sortida per a una fugida massiva d’empreses i provocaria el càstig dels mercats financers i borsaris”.
Les amenaces, siguin reals o fictícies, dels sectors empresarials més potents del país i dels fons d’inversió internacionals han esdevingut la campanya política més dura per frenar l’independentisme a través de l’estratègia de la por: combinant una mena de locaut patronal en forma de canvis de domicili i sortides d’empreses del país amb l’amenaça constant d’una fugida de capitals estrangers amb els problemes que comportaria per a l’aixeta del crèdit i les qualificacions de les agències de ràting. La ‘guerra psicològica’ arriba al punt que Foment del Treball, la patronal de la gran empresa catalana, va assegurar la setmana passada, sense aportar dades concretes, que l’actual situació política està provocant que se suspenguin “noves inversions” a Catalunya, que les reserves turístiques a Catalunya s’hagin enfonsat “un 50%” respecte als seus nivells habituals d’ocupació o bé que hi hagi catalans que traslladen els seus estalvis fora de Catalunya.
Les grans empreses han decidit tenir un paper polític en un moment decisiu per a Catalunya i l’Estat espanyol. George Soros va dir fa anys que “els mercats voten cada dia”. “Els sectors econòmics volen influència política en funció dels seus interessos”, alerta l’economista Josep Manel Busqueta, que ja va viure com a assessor del Govern d’Hugo Chávez a Veneçuela les pressions de la patronal i del capital financer. “És evident que hi ha pressions. Un sector del PDECat, des d’Artur Mas fins a Santi Vila, són homes forts del sector negocis. Aquesta pressió s’està exercint ara amb més visibilitat, però porta produint-se des d’abans del 2014 per frenar el sobiranisme”, assegura l’exdiputat de la CUP. “Volen influir sobre una situació que els genera una certa inseguretat. Que canvi l”statu quo’ els pot generar problemes”, rebla en una conversa amb CRÍTIC.
L’Ibex-35, com a grup de pressió espanyol, però que actualment té una presència altíssima de capital estranger, vol frenar d’arrel qualsevol possibilitat de ruptura en un moment en què l’Estat espanyol té un enorme endeutament, hi ha temor per una nova bombolla immobiliària i el finançament depèn exclusivament dels diners que hi aboca el Banc Central Europeu. Rubén Juste, sociòleg i autor del llibre ‘Ibex-35: una historia herética del poder en España‘ (Capitán Swing), afirma a CRÍTIC que “les elits econòmiques espanyoles i catalanes estan intentant defensar-se i, per això, l’Ibex-35 no vol grans canvis polítics a Espanya. Qualsevol moviment que recuperi l’autonomia política respecte al poder econòmic és perillós: des de Podem i els ajuntaments d’esquerres —per por de les remunicipalitzacions— fins a l’independentisme català. No volen que hi hagi ni una sola possibilitat que canviïn les regles del joc”, diu. “Tenen por de perdre poder. Tenen por que s’acabi el model que ha funcionat fins ara a l’Estat espanyol de concessions i contractes, des de les autopistes fins a les escombraries passant per la construcció o els subministraments d’aigua i d’electricitat”, conclou.
Set dies que van canviar l’economia catalana
Tot va succeir molt ràpidament. En menys d’una setmana. És un moviment empresarial històric. El 5 i el 6 d’octubre, dies després del referèndum de l’1-O i hores després del discurs del rei Felip, els dos grans bancs del país que queden després de la desfeta de les caixes d’estalvis van treure per primer cop en la història la seu social de l’empresa fora de Catalunya: CaixaBank i el Banc Sabadell ja tenen domicili a València i a Alacant. Isidre Fainé, des de La Caixa, i Josep Oliu, des del Sabadell, van decidir, segons informacions publicades a la premsa, sincronitzar els seus moviments després de mantenir contactes secrets amb els governs català i l’espanyol.
Un dels moments clau de la fugida de La Caixa va ser una reunió entre Fainé i el vicepresident Junqueras el 3 d’octubre
Segons una informació filtrada també a ‘La Vanguardia’, un dels moments clau va ser una reunió entre Fainé i el vicepresident Oriol Junqueras feta el dimarts 3 d’octubre, dia de l’aturada general de país, a la seu de la Fundació La Caixa. Fainé, sempre segons el diari del Grup Godó, va preguntar a Junqueras quins serien els propers passos del Govern de Junts pel Sí. El vicepresident i líder d’ERC li hauria dit que el més probable era que el Govern fes una declaració d’independència al Parlament. Fainé es devia posar nerviós. Els contactes amb l’aparell de l’Estat van augmentar. Els canvis de seu social es van precipitar. L’objectiu declarat públicament és evitar la retirada massiva de dipòsits que estaven patint els dos bancs per part de clients i empreses i transmetre als mercats que no quedarien fora de l’àmbit de la Unió Europea i l’eurozona. Ara, però, CaixaBank i el Banc Sabadell ja han anunciat que traslladaran també la seu fiscal fora de Catalunya.
Aquesta és la segona gran amenaça política que fa la banca. Ja al setembre del 2015, poc abans de les eleccions catalanes del 27-S, les entitats bancàries van aparcar les subtileses amb el comunicat en què amenaçaven de deixar Catalunya si hi havia una declaració unilateral d’independència. El document va ser una iniciativa de les dues patronals del sector, l’AEB i la CECA —presidida per Fainé—, que subratllaven que CaixaBank, el Banc Santander, el BBVA, Bankia, el Banc Sabadell i el Banc Popular en són les principals entitats associades.
En només una setmana, desenes d’empreses van seguir el mateix camí que CaixaBank i el Sabadell en un efecte dominó. La publicitació dels canvis de seus té més elements de pressió política més enllà de la por dels mercats. Han canviat el domicili social desenes d’empreses importantíssimes que no tenen cap relació amb la qüestió del finançament del Banc Central Europeu ni tampoc depenen en excés de formar part de l’eurozona. El canvi de domicili social no significa el trasllat de fàbriques, ni de treballadors, ni de despatxos… ni molt menys volen perdre els clients a Catalunya. Però totes ho han fet públic durant la mateixa setmana i de manera ostentosa. Això, òbviament, exerceix una pressió política sobre el Govern de Junts pel Sí i, en concret, la conselleria d’Economia d’Oriol Junqueras.
Empreses sota els tentacles de la Fundació Bancària La Caixa ja han anunciat més canvis de seus socials i amenacen de traslladar una part del seu poder fora de Barcelona: l’energètica Gas Natural Fenosa, l’empresa d’autopistes Abertis, la immobiliària Colonial o l’assegurança de salut VidaCaixa Adeslas. A més, s’hi han afegit gairebé totes les grans empreses catalanes, tant incloses a l’Ibex-35 com de fora de l’índex borsari, que mouen un volum de negoci de milers de milions d’euros: Agbar —propietat de Suez Environment España—, Banco Mediolanum, l’operador borsari GVC Gaesco, la biotecnològica Oryzon, les tèxtils Dogi i Industrias Ponsa, la paperera Torraspapel, les asseguradores Catalana Occident, Axa i MGS Seguros, la farmacèutica Indukern, la missatgera MRW, els cellers Cordorníu, la cervesera San Miguel —del Grup Mahou—, l’agència eDreams, les ‘telecos’ Cellnex i Lleida.net, la panificadora Bimbo —que està en mans mexicanes—, Idilia Foods —amb marques com Nocilla, Cola Cao…—, pastes Gallo o Derby Hotels, entre altres desenes d’empreses mitjanes més. La majoria ha traslladat ja el seu domicili social a Madrid. També amenacen d’anar-se’n de Catalunya si les coses segueixen igual empreses com Lidl, Freixenet o Renta Corporación.
Algunes empreses comencen a anunciar canvis de domicili fiscal, i no solament de seu social, com CaixaBank i el Banc Sabadell
Algunes d’aquestes empreses ja han fet un pas més en el grau de pressió política i han anunciat canvis de domicili fiscal, i no solament de la seu social, com CaixaBank i el Banc Sabadell. Tal com explica el periodista d’economia del diari ‘El País’ Lluís Pellicer, “moltes companyies han decidit fer un pas més i blindar-se de totes les incerteses, entre les quals, la possibilitat que l’Agència Tributària de Catalunya pugui reclamar-los impostos que abonen a la Hisenda estatal”. De fet, segons explica a CRÍTIC l’economista i antic professor de la UAB Arcadi Oliveres, “el canvi de seu social econòmicament és poc significatiu, però el canvi de domicili fiscal sí que seria important, ja que pot afectar els ingressos d’una Catalunya independent”.
El pitjor escenari és l’efecte de contagi cap a les pimes que pot exercir l’estratègia política de la por iniciada per les grans empreses catalanes. A partir d’aquest mes d’octubre, però, les xifres es preveuen negatives. De fet, en un comunicat fet públic inusualment abans que acabi aquest mes, el Col·legi de Registradors d’Espanya va anunciar a so de bombo i platerets que entre l’1 i el 15 d’octubre s’havien produït gairebé 700 canvis de domicili social d’empreses de Catalunya a altres punts d’Espanya. En sentit contrari només s’havien detectat 22 empreses que hagin traslladat el seu domicili a Catalunya, de manera que el saldo de seus perdudes seria de 518. Fins ara, la situació, malgrat el Procés, s’havia mantingut estable. Segons dades d’Axesor, entre el gener i el setembre del 2017, sortien dels registres mercantils de Catalunya 135 empreses més de les que arribaven procedents d’altres zones (584 per 449), tot i que el trànsit de volum de negoci deixava un saldo positiu de 248 milions: les que se’n van anar facturen 445 milions l’any, mentre les que hi arribaven sumen 693 milions.
El Govern català minimitza l’amenaça empresarial
Tanmateix, el Govern català demana calma i no dóna gaire importància a la campanya mediàtica i econòmica dels grans ‘lobbies’ i empreses catalanes contra la independència. Els números, de moment, li surten. A Catalunya, durant els darrers anys de convulsió política independentista, no s’han aturat les inversions econòmiques, immobiliàries i industrials estrangeres. Empreses transnacionals com Volkswagen, Amazon, Nestlé, Zurich, HP, Basf, Nintendo o Ikea, entre moltes altres, han anunciat en els últims dos anys inversions milionàries i l’obertura de centres logístics o de fàbriques a Catalunya.
La inversió estrangera a Catalunya creix un 20,6% el primer semestre
El portaveu del Govern català, Jordi Turull, va opinar en roda de premsa la setmana passada que “l’economia catalana és molt més que companyies emblemàtiques que han decidit traslladar la seva seu social”. “No ens agrada, però l’economia catalana és molt sòlida”, ha sostingut Turull, que va assegurar que “tots els que coneixen l’economia catalana saben que la realitat d’aquest país i el que li dóna pòsit són les pimes o la microempresa”. De fet, el dret a decidir sí que ha rebut l’aval de la majoria de l’empresariat, bàsicament format per companyies petites i mitjanes, organitzades en entitats com la Pimec, la Cecot o la Cambra de Comerç. Aquestes entitats han optat per la moderació i la prudència a l’hora de pronunciar-se sobre la qüestió independentista durant els últims cinc anys, mai no s’han posicionat en contra de la independència i, fins i tot, han arribat a defensar el dret a un referèndum per a Catalunya.
La professora i exdegana d’economia de la Universitat de Barcelona Elisenda Paluzie explicava en un comentari penjat a Twitter que “avui els bancs no paguen pràcticament cap impost a la Generalitat, ja que l’impost de societats, l’IVA i l’IRPF es paguen a l’Agència Espanyola”, i en virtut de la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la Generalitat rep una transferència de l’Estat corresponent a una part de l’IVA i de l’IRPF. “Res de societats”, conclou. Tanmateix, alguns experts sí que asseguren que el canvi de seu i de domicili fiscal podria afectar a l’hora de calcular les balances fiscals entre Catalunya i la resta de les comunitats autònomes de l’actual Estat espanyol.
“Aquest tipus d’amenaces i de comunicats el que busquen és fer por a la gent”, opina Arcadi Oliveres. “És absurd pensar que la independència de Catalunya canviarà el model econòmic de cop i volta. La globalització ha vist en Catalunya un escenari ideal per afegir valor”, assegura Josep Manel Busqueta. Tots dos economistes, consultats per CRÍTIC, no es creuen gens les amenaces d’una fuga de capitals i d’inversions perquè Catalunya és una economia altament internacionalitzada i les grans empreses transnacionals tenen molts beneficis instal·lades a Barcelona i al seu entorn gràcies al port, l’aeroport, la facilitat per al transport de mercaderies, l’alta formació dels treballadors i les connexions al Mediterrani i al sud d’Europa.
Alta pressió internacional dels mercats financers
El paper dels organismes internacionals —des de l’FMI fins al Banc Mundial— i de les agències de ràting ha estat fonamental en els últims 30 o 40 anys a l’hora de desequilibrar governs que els feien nosa. Li va passar al Govern de Syriza a Grècia. Els ha passat a molts governs africans amb problemes de deute extern. I els ha passat als governs llatinoamericans d’esquerres dels anys 2000. El tancament de l’aixeta del crèdit, l’augment de la prima de risc o els plans d’ajustaments imposats sobre estats sense possibilitats alternatives de finançar-se són especialment preocupants en el cas d’una Catalunya independent si és expulsada de la Unió Europea i no té crèdit del Banc Central Europeu.
Espanya s’ha convertit en un destí prioritari dels grans fons d’inversió estrangers. I manen molt
Bona part de les grans empreses espanyoles, i, per tant, les catalanes, sobretot de les cotitzades a la borsa, estan participades per capital estranger. L’Estat espanyol, i, per tant, Catalunya, s’ha convertit en un destí prioritari dels grans fons d’inversió, sobretot procedents dels Estats Units i dels països àrabs. Black Rock, la major gestora de fons del món, ja és el primer accionista del Santander i del BBVA i la segona a CaixaBank, a banda de tenir participació en les catalanes Abertis, Colonial, Cellnex o Grífols. Aquesta setmana, ha optat per aprofitar la crisi catalana per comprar més bons del Govern espanyol. Hores abans de la declaració d’independència suspesa per Puigdemont van dir, des de Londres: “El nostre escenari és que Espanya seguirà unida”. Per això, segons el sociòleg i col·laborador de ‘Contexto’ Rubén Juste, “qualsevol problema d’Espanya es converteix en un problema seu, i qualsevol canvi polític a Espanya necessita el vistiplau dels grans fons”. La major part d’empreses de l’Ibex-35, segons explica, “tenen pressió dels grans fons”.
Les agències de ràting Standard and Poor’s, Fitch i Moody’s no dubtaran a esclafar la credibilitat financera de la Generalitat. Potser, ningú no ho sap, canviarien de parer si Catalunya esdevingués un nou Estat independent; però, mentrestant, la seva aposta política és clarament la de frenar una secessió. L’agència de qualificació creditícia Standard & Poor’s va posar la setmana prèvia a la declaració d’independència suspesa el ràting de Catalunya (‘B+/B’) en perspectiva negativa per la “confrontació política” entre els governs català i espanyol, suposadament pel risc que acabi afectant el compliment de les obligacions financeres de la comunitat autònoma. De fet, van concretar les seves amenaces: “El nostre escenari base segueix sent que Catalunya continuarà formant part d’Espanya, però no podem descartar que l’eficàcia de la cooperació financera entre els governs regional i central es debiliti els pròxims mesos”, deia en un comunicat. Standard & Poor’s ja diu que revisarà el ràting de la Generalitat el proper 24 de novembre, i llavors decidirà si abaixar-lo o apujar-lo depenent de la situació política.
“Aquestes agències de qualificació poden fer mal en un futur. Si Catalunya necessita endeutar-se, poden fer-ho pagar car. Tot dependrà del deute, del tipus de fiscalitat, de la potència per tenir un sistema públic sanejat que tingui una Catalunya independent”, reconeix Arcadi Oliveres. “La prima de risc està en mans de tres grans agències de qualificació internacionals, Standard, Fitch i Moody’s, i, per tant, està en molt poques mans. Juguen els seus interessos”, assegura el durant dècades professor d’economia mundial a la UAB. Les ‘Big Three’, amb presència en el capital de magnats com Warren Buffet, David Rockefeller o F. Marc Ladreit, tenen el 96% del mercat. Per això, a les seves mans hi ha el futur de moltes economies, sobretot les més necessitades de finançament a través del deute.
L’economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), Maurice Obstfeld, ja va fer públic la setmana passada que “la situació a Espanya és certament preocupant, atès que causa molta incertesa, tant per a l’economia catalana com per a l’espanyola; esperem que cap de les parts actuï precipitadament i que negociïn; hi ha molt a guanyar a banda i banda si ho fan”. Era un avís o una amenaça? Busqueta, coneixedor del paper de pressió política d’organismes com l’FMI, el Banc Mundial o el Banc Central Europeu, creu que el capital “no vol més inseguretat en un context mundial d’equilibris molt inestables” davant la crisi de l’euro, la bombolla immobiliària i l’endeutament d’Espanya. El mateix Busqueta, però, considera “absurd” que el capitalisme globalitzat renunciï als beneficis que podria obtenir segurament en una Catalunya independent. Ho diu, amb altres paraules Arcadi Oliveres: “Si els mercats troben que a Catalunya guanyen diners, no se n’aniran ni molt menys!”.
Grans empresaris catalans contra la DUI
La major part dels grans empresaris i alts directius catalans prefereixen no posicionar-se públicament en qüestions polítiques. Tanmateix, en els últims anys, sobretot arran de la qüestió independentista, han aparegut veus que, d’una manera més explícita o implícita, han deixat clara la seva postura contrària a un trencament de l’Estat espanyol.
Un dels empresaris més explícits a l’hora de manifestar el seu rebuig a la independència ha estat, ja des de fa temps, el president de Freixenet i de la Cambra de Comerç d’Espanya, Josep Lluís Bonet. Ha arribat a dir que la independència seria una “catàstrofe per a tots”, tant per a Catalunya com per a Espanya. Durant la campanya del 27-S, va demanar als empresaris que expliquessin als seus treballadors les “conseqüències” de la independència. Bonet, en una entrevista a la CNN feta la setmana passada, va assegurar que, si es fa efectiva la declaració d’independència, “li diré al consell que la meva recomanació és canviar la seu de Freixenet”. A més, hi va afegir: “Si Catalunya declara la independència i aquesta independència no es frena, quedarà fora de la UE i estar fora de la UE per a Catalunya és un desastre”.
El president de la farmacèutica Almirall, Jorge Gallardo, va intentar condicionar el vot dels treballadors de la companyia durant les últimes eleccions catalanes del 2015, advertint-los en un vídeo enviat a tots els treballadors de l’empresa dels suposats riscos de la proclamació d’una DUI. Almirall és un dels gegants empresarials de Catalunya, amb una facturació superior als 1.400 milions d’euros el 2015.
Alberto Palatchi, de Pronovias, un dels líders mundials en el seu sector, també va fer campanya durant les eleccions catalanes del 27-S llançant un comunicat antiindependentista on opinava que la seva empresa “és difícilment viable en una Catalunya fora de la Unió Europea, fora de la zona euro, sense un sistema financer recolzat pel Banc Central Europeu i aïllada en matèria econòmica, política i de seguretat”. A més, recordava a la seva plantilla que només el 3% del seu volum de negoci venia de Catalunya.
El difunt expropietari de la poderosa editorial Planeta, José Manuel Lara, va ser sempre un dels més ferms opositors a una ruptura de l’Estat espanyol. L’hereu de l’imperi editorial, fill d’un empresari que va créixer durant el franquisme i que va participar en la Guerra Civil en el bàndol franquista com a capità de la Legió, va reiterar ja el llunyà 2014 la seva intenció de traslladar una part del grup fora de Catalunya si hi ha independència. Segons ell, les empreses es veuran obligades a “prendre tot tipus de mesures” en cas que els polítics “creïn problemes”, en al·lusió al procés sobiranista. En una entrevista a ‘La Razón’ el 2013, va arribar a dir que “se solucioni com se solucioni, Catalunya sortirà malament” de l’envit amb l’Estat, perquè “hi ha famílies que ja no es reuneixen, per no discutir”. “Estem jugant amb els sentiments de la gent, no amb les ideologies. Això és perillosíssim. Les guerres, totes sempre s’han fet per sentiments, i això és molt sensible a les posicions radicals”, va dir fa quatre anys.
Isidre Fainé, de CaixaBank, s’ha posicionat molt tèbiament en la qüestió independentista. Sempre en segon pla, mai en públic. La principal entitat financera catalana havia mantingut una certa prudència a l’hora de posicionar-se sobre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, limitant-se a demanar un “gran acord” i “diàleg” per resoldre la qüestió. “Confio plenament en la capacitat de diàleg dels líders polítics i de buscar el millor per al conjunt dels ciutadans dins del marc de la llei, i, com que aquestes coses es poden donar, no contemplo cap altra cosa”, va assegurar el 2014 durant la presentació dels resultats anuals de la principal entitat financera del país. Poc després, el 2015, en una entrevista amb el ‘Financial Times’ només va voler dir això: “No tinc cap obligació política amb Catalunya excepte una: que els estalviadors catalans no perdin els seus diners”.
Josep Oliu, del Sabadell, també ha tingut sempre més precaució a l’hora d’entrar en un tema relliscós. El 2014 en una entrevista a Catalunya Ràdio, sí va assegurar que no contemplava la possibilitat d’una independència perquè “al final hi haurà un acord”. Per això, va demanar que tots els partits polítics “cedeixin una mica aquí i una mica allà” per aconseguir “un encaix adequat per a tothom”. El 2016, en una entrevista al diari ‘Ara’, va anar una mica més enllà: “A nosaltres no ens fa por l’independentisme ni el no-independentisme. L’única cosa amb què s’ha d’estar alerta és l’euro. Qualsevol cosa que en algun moment posi en dubte que formem part de la zona euro no la podem permetre. Nosaltres no estarem mai fora de l’euro mentre hi hagi euro”.
Els ‘lobbies’ econòmics pressionen el Govern
El Fòrum Pont Aeri, la Comissió Trilateral, el Círculo Ecuestre, Foment del Treball o el Cercle d’Economia són els principals poders econòmics que s’han oposat de manera més implícita o explícita a la independència de Catalunya. En els últims anys, han pressionat —sobretot dirigint-se cap al nou PDECat— perquè hi hagués un fre en el procés de ruptura o, almenys, es tanqués la porta a una declaració unilateral d’independència. “Les elits del país no han de pretendre canviar el curs de la història, sinó que han de canalitzar aquest moviment de base. No es tracta de frenar ni d’aturar, sinó de fer que surti bé.” La frase no és de cap dirigent d’ERC, d’ICV ni de la CUP. La va pronunciar Artur Mas a l’octubre del 2013 durant un acte al Col·legi d’Economistes de Catalunya. Mas, que coneix amb profunditat les elits catalanes, sap de primera mà com alguns grups de pressió dels empresaris catalans porten anys demanant “diàleg”, “prudència” i “seny”.
‘Lobbies’ com Foment, el Pont Aeri, el Cercle d’Economia o el Círculo Ecuestre pressionen des de fa anys per frenar l’independentisme
En les últimes eleccions catalanes, la proposta política de Foment del Treball sobre l’autogovern passava pel “pacte fiscal”. El president de la principal patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà, va arribar a dir abans de les eleccions del 27-S que la independència suposaria “el final de l’estabilitat financera” de Catalunya. Recentment, en un comunicat titulat ‘Foment DIU prou’, fet públic el passat 9 d’octubre, després del referèndum de l’1-O i del discurs del rei, van assegurar que hi ha risc d’una “insolvència econòmica” a la Generalitat si es fa “un pas més en l’incert camí” d’una DUI. El text de la patronal és molt dur contra el PDECat i ERC: “L’incert camí triat per forces polítiques amb una estreta majoria al Parlament ha traspassat fronteres d’il·legalitat, portant el país cap al descrèdit nacional i internacional, i qui sap si cap a la insolvència econòmica”.
Un expert en ‘lobbies’ com Arcadi Oliveres considera que grups de pressió mundials com ara el Fòrum de Davos, el Club Bilderberg o la Comissió Trilateral “han marcat durant molts anys directrius polítiques i econòmiques, però no sempre poden imposar allò que volen”. En l’àmbit català, hi afegeix el professor d’economia de la UAB, “sempre hi ha hagut grups de pressió empresarials importants” i “amb ganes d’actuar políticament” i, a més, “les patronals han funcionat sempre molt ben organitzades”. La influència d’aquests grups de pressió, de la gran empresa catalana o dels mercats financers, però, dependrà de la correlació de forces entre, d’una banda, el Govern català, la CUP i les associacions independentistes i, d’altra banda, l’aparell polític, judicial i policial de l’Estat espanyol.
Guia dels ‘lobbies’ econòmics que s’oposen a la independència
Fòrum Pont Aeri
Fundació: 2011
Funcionament: aplega 40 grans empresaris de Barcelona i de Madrid. Realitzen sopars discrets amb polítics d’alt nivell. Fins ara hi han participat Mariano Rajoy, Artur Mas, Esperanza Aguirre, Soraya Sáenz de Santamaría o Luis de Guindos. El president espanyol Rajoy va ser el convidat d’honor a sopar just quatre dies després de la Diada del 2011, en un sopar a la casa del comte de Godó, editor de ‘La Vanguardia’, a Barcelona. Tanmateix, Artur Mas havia estat justament el primer convidat als sopars discrets del Fòrum Pont Aeri quan l’extinta CiU tenia un pacte amb el PP a la Generalitat. L’última reunió va ser a la seu de Repsol a Madrid el passat 20 de setembre, només 10 dies abans del referèndum de l’1-O, tal com va informar com sol ser habitual ‘La Vanguardia’.
Qui en forma part? Josep Sánchez Llibre (CEOE), José María Xercavins (Tauro Real Estate), Antonio Huertas (Mapfre), Rafael Villaseca (Gas Natural), Josep Creuheras (Planeta), Ismael Clemente (Merlin), Josep Antoni Duran i Lleida (advocat), Luis de Carlos (Uría), Antoni Brufau (Repsol), Javier Faus (Meridia Capital), Enrico Letta (Abertis), Joaquim Gay de Montellà (Foment), Javier Godó (Grup Godó), Rafael Fontana (Cuatrecasas), Luca de Meo (Seat), Antonio Garrigues (Garrigues), Isabel Tocino (Enagas), Antonio Catalán (AC) i Luis Conde (Seeliger y Conde) van assistir a l’última reunió. Cada sopar té un empresari com a amfitrió. Només els més poderosos entre els poderosos n’han hostatjat un a casa seva o a la seu de les seves empreses. El veterà expolític del PP català Enrique Lacalle actua com a coordinador del Fòrum.
Posicionament: és difícil de saber perquè mai han fet comunicats de consens ni declaracions públiques. Tanmateix, per la seva composició i convidats, seria lògic pensar que són contraris i/o crítics amb la independència, i busquen ponts de diàleg entre Madrid i Barcelona. L’objectiu del grup, segons diuen oficialment, és “debatre amb líders polítics i empresarials, intercanviar vivències, analitzar situacions d’interès general i proposar solucions”.
Cercle d’Economia
Fundació: 1958
Funcionament: és un espai de debat de l’elit empresarial, econòmica i política del Principat. Vinculat tradicionalment a la burgesia catalana, cada maig celebra unes jornades de debats i conferències a Sitges on participen alguns dels principals càrrecs polítics de l’Estat i de Catalunya.
Qui en forma part? El president actual és el president de l’empresa Colonial, vinculada a La Caixa, Juan José Brugera. Tanmateix, el tipus de presidents en els últims anys ha estat de tarannà molt diferent: l’anterior era l’economista Antón Costas, estudiós de qüestions com la desigualtat social i l’Estat del benestar; i abans, ho havia estat l’exministre del PP i empresari Josep Piqué. A la Junta Directiva, també hi ha com a vicepresidents Teresa Garcia-Milà, directora de la Barcelona Graduate School of Economics; Jordi Gual, president de CaixaBank; Juan José López Burniol, notari, i Marc Puig, president de Puig. Com a vocals es mantenen noms com l’historiador Joan B. Culla, el filòsof Josep Ramoneda, l’exministra Cristina Garmendia i directius d’empreses com Roca, Sabadell, Cuatrecasas o Miquel y Costas.
Posicionament: tot i que entre els seus integrants hi ha partidaris del referèndum, sobretot pactat i acordat, oficialment té una posició crítica amb qualsevol decisió unilateral del Govern català en pro de la independència i defensa una reforma constitucional que reconegui les especificitats de Catalunya, en blindi les competències i suposi una millora en matèria de finançament.
Foment del Treball
Fundació: segle XVII, tot i que va adoptar el nom actual el 1889
Funcionament: és la gran patronal catalana i aplega des de grans empreses fins a organitzacions sectorials o provincials d’empresaris d’arreu de Catalunya.
Qui en forma part? El president actual és Joaquim Gay de Montellà i com a vicepresidents a la junta de la patronal catalana hi ha l’empresari hoteler Joan Gaspart, el president de l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Catalunya Enric Reyna i els representants de la majoria de patronals territorials o sectorials. A la direcció també hi ha representants d’algunes grans empreses catalanes com Agbar, Saba i Endesa o de l’antic Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Posicionament: a través del seu president, Foment és un dels màxims exponents de la tercera via i d’una solució pactada mantenint l”statu quo’. Aposta per un acord entre els governs català i espanyol que reconegui Catalunya com a nació, plenes competències en llengua i cultura, pacte fiscal similar al concert econòmic i plena capacitat per a l’organització local. Dins de Foment, però, hi ha alguns empresaris sobiranistes amb aspiracions de presentar candidatura pròpia en un futur.
Círculo Ecuestre
Fundació: 1856
Funcionament: més que un grup de pressió empresarial a l’ús, és més aviat un club de la burgesia barcelonina més elitista i de tarannà històricament conservador. El seu lloc de reunions és un palauet a l’antiga Casa Pérez Samanillo, a la confluència entre Balmes i Diagonal, a la ciutat de Barcelona. Organitza nombrosos esdeveniments cada any amb la presència de destacades personalitats polítiques, econòmiques o empresarials.
Qui en forma part? El president actual és el financer Alfonso Maristany, que actualment forma part del consell d’administració del Banco Alcalá, especialitzat en gestió de grans patrimonis i inversions financeres, i que pertany al grup financer Credit Andorrà. Maristany va substituir Borja García-Nieto Portabella (Riva y García) i té com a vicepresidents a l’actual junta de govern de l’Ecuestre Miguel Suqué Mateu (Castell de Peralada), l’advocat Xabier Añoveros Trias de Bes i el professor de dret a ESADE Antonio Delgado Planas. Fins fa poc a la junta del club hi convivien noms com Liliana Godia, Mar Raventós (Codorníu), Juan de Vilallonga o Joan Maria Nin.
Posicionament: contrari a la independència. Tot i que tampoc fa posicionaments explícits ni públics, els seus directius sí que han aprofitat les conferències d’algun polític de visita —sovint del PP o de l’antiga CiU— per emetre opinions crítiques amb l’independentisme. El 2015, en una visita de Xavier Trias, l’expresident del Círculo García-Nieto va demanar a l’aleshores alcalde que no deixés que “el debate independentista afecte al destino de la ciudad”.
