Periodisme d'investigació
L’aparell de l’Estat: l’independentisme ha despertat el poder espanyol
- Joan Rusiñol / @joanrusinol
- 29/10/2017
Quines són les eines de què disposa l'Estat espanyol, més enllà del Govern del PP, per intentar guanyar la partida contra l'independentisme català? L'aparell de l'Estat s'ha activat per lluitar, per totes les vies possibles, per frenar la secessió. CRÍTIC repassa els instruments polítics, judicials, policials, militars i econòmics per intentar frenar la declaració d’independència i l’inici d’un procés constituent a Catalunya aprovats divendres al Parlament.
Què és l'Estat espanyol? El 'sottogoverno', la 'Brigada Aranzadi', jutges i fiscals, els alts funcionaris i els advocats de l'Estat, la Guàrdia Civil, el cos diplomàtic i les grans empreses de l'Ibex-35
“España es un conjunto de Españas que viven en tensión”
Gabriel Magalhães
Les banderes espanyoles han florit als balcons de Madrid en aquest càlid octubre del 2017. La capital de l’Estat, però, està sotmesa als capritxos de la Sierra i el fred hi arriba de manera sobtada. A Madrid només coneixen l’estiu i l’hivern, i la política segueix el mateix patró. La dreta mediàtica, que havia perdut nervi després d’haver-se cobrat el cap de José Luis Rodríguez Zapatero, ha trobat en aquesta fase del procés sobiranista la manera de desvetllar Mariano Rajoy de la migdiada estiuenca. El president del Govern espanyol s’ha aixecat finalment de l’hamaca, no pas per fer política, sinó per liderar una operació d’Estat que posi fi a la possibilitat d’una República Catalana i, encara més important, que posi les bases per assegurar que no es repetirà el que s’ha viscut a Barcelona des del 2012.
La Moncloa ha trigat dos anys a fer seu aquell “se acabó la broma” de Xavier García Albiol quan es va aprovar la llei de reforma del Tribunal Constitucional, amb l’objectiu que aquest pugui multar funcionaris i governants quan no compleixin les seves sentències. Ara, però, totes les tecles del poder s’han activat. L’Estat espanyol és un Estat poderós, amb un poder legal, judicial, policial, diplomàtic i empresarial capaç de llançar l’operació més gran contra l’autonomisme amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
Durant aquestes últimes setmanes, s’ha desplegat un engranatge que sovint semblava anestesiat. Oxidat. Encarcarat en estructures d’Estat nació més pròpies del segle XIX que del XXI. El Minotaure de què parlava Jaume Vicens Vives ha demostrat que, tot i tenir enormes debilitats, encara és viu i envesteix. S’ha evidenciat que el xoc de trens no és només una patacada entre dues sobiranies, entre legalitat i legitimitat, entre els qui voldrien més capacitat de decisió i els qui es resisteixen a deixar anar fil. El xoc de trens ho és també entre dues cultures d’entendre i de relacionar-se amb el poder.
Escriu Gabriel Magalhães a l’obra ‘Los españoles’: “Una de les característiques més inquietants del català consisteix en la manera com pren les decisions: en realitat, allò habitual és que les vagi prenent sense prendre-les del tot”. Això explica, en part, el moment polític d’aquests dies arran de la costosa i entrebancada aprovació al Parlament d’una declaració d’independència de Catalunya. El ple del Parlament suspenent els efectes d’una declaració d’independència no feta, i les cartes del president Puigdemont a Rajoy sense acabar d’aclarir si havia fet el pas definitiu o no, i el preanunci finalment avortat d’eleccions autonòmiques del Govern català… contrasta amb l’activació de l’article 155 de la Constitució aprovat al Senat. A l’Estat, amb el rei Felip VI al capdavant, se li ha acabat la paciència i ha avalat que la maquinària repressora es posi en marxa. L’hivern arriba, per decret, a Madrid.
Quines són, però, les eines de què disposa l’Estat espanyol, més enllà del Govern del PP per intentar guanyar la partida contra l’independentisme català?
La ‘Brigada Aranzadi’. El Partit de la Llei
Enric Juliana, subdirector de ‘La Vanguardia’ i delegat a Madrid / JORDI BORRÀS
L’Administració pública estatal té 522.412 funcionaris, segons dades del Ministeri d’Hisenda de principis del 2017. La xifra inclou també militars, policies i personal dependent de l’Administació de justícia. Lluny del tòpic del “vuelva usted mañana”, es tracta d’un entramat ben greixat, en què cadascú disposa d’una petita parcel·la de poder que permet fer funcionar l’engranatge de l’aparell de l’Estat més enllà dels governs de torn.
Una realitat que sovint ha estat aliena als catalans, com explica a CRÍTIC el periodista de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, autor d’un article ja el 2014 sobre els advocats de l’Estat titulat “La Brigada Aranzadi“. De fet, la presència de catalans en aquesta estructura central no és proporcional al pes demogràfic del país. “No és una qüestió ni de rebuig ni de consigna política, sinó que no hi ha hagut tradició”, explica Juliana, per qui els motius d’aquesta absència s’han de buscar en una consciència antiestatalista molt arrelada o en el fet que la situació econòmica catalana ha permès guanyar-se la vida sense haver de marxar a 600 quilòmetres de casa. “Això fa que no hi hagi gent catalana suficient que transmeti informació i que participi en la confecció dels plànols, dels mapes”, hi afegeix. Una variable que cal tenir molt en compte a l’hora de rellegir els fets dels últims anys en el camp de la justícia, de l’elaboració de les lleis o, encara més, en l’àmbit de les polítiques policials.
L’Executiu de Rajoy —registrador de la propietat— i de Soraya Sáenz de Santamaría —advocada de l’Estat— ha aprofitat aquesta arquitectura funcionarial, edificada al llarg del temps, per donar cos al seu projecte ideològic. El Partit de la Llei. El Partit dels Opositors. El Partit de les Classes Mitjanes de Castella. “Les oposicions són una primera vessant igualitària, que en termes històrics han funcionat amb certa netedat”, subratlla Juliana. “No és només casta”, adverteix. L’equip de la vicepresidenta espanyola ha liderat aquest ramal de l’aparell de l’Estat en la resposta al plet català i ha situat els alts càrrecs del sector públic a l’avantguarda de la confrontació.
Els anomenats ‘sorayos’ —ministres, secretaris d’Estat, subsecretaris, l’anomenat ‘sottogoverno’ espanyol— han guanyat el pols als heterodoxos, com José Manuel García-Margallo. Amb ells, operacions com el retorn de Tarradellas serien impensables. El nucli dur de la vicepresidenta ha combinat perfils tècnics, com el subsecretari de Presidència, José María Gómez-Ferrer, amb d’altres d’una provada lleialtat política, com el secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, el català José Luis Ayllón, i la cap de gabinet de Santamaría, María González Pico, que havia estat subdirectora d’informatius d’Onda Cero. David del Cura, actual presentador i director de ‘La brújula’, programa d’aquesta emissora radiofònica, havia estat abans també una peça clau en l’equip de vicepresidència.
D’Onda Cero prové també la secretària d’Estat de Comunicació, la poderosa Carmen Martínez Castro.
Jutges ‘especials’ que fan política
L’Audiència Nacional és una raresa. I per aquesta raresa en el context europeu, situada a tocar del Tribunal Suprem i de la seu del PP, hi passen les grans causes que fan trontollar a la seva manera els fonaments de l’Estat. Des del terrorisme fins a la corrupció, passant, és clar, per l’independentisme. La política, segrestada sovint per una determinada interpretació de la legalitat, també pren forma en els despatxos d’aquests jutges especials. La decisió de Carmen Lamela d’enviar a la presó els presidents d’Òmnium i de l’Asssemblea, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ha tingut un impacte emocional fortíssim en la societat catalana i ha musculat la unitat entre sobiranistes —independentistes o no— a l’hora de lluitar contra una temeritat d’aquest calibre. Lamela, per cert, manté també entre reixes un grup de nois d’Altsasua, a Navarra, acusats d’un delicte de terrorisme després d’una suposada agressió a un sergent i un guàrdia civil en un bar de poble. Els jutges Lamela i Ismael Moreno formen part del substrat més conservador de la magistratura. Moreno, que va tancar uns titellaires acusant-los d’enaltir ETA, va formar part precisament de la policia espanyola a les acaballes del franquisme.
Actua, però, la justícia al dictat del Govern del PP? “Veure-ho tot com un bloc monolític en què tothom obeeix La Moncloa és una anàlisi errònia”, avisa Juliana. El periodista explica, per exemple, que l’Executiu de Rajoy no era partidari de la presó de Cuixart i de Sànchez el dia en què Lamela va dictar la resolució. Dins la Fiscalia General de l’Estat, un altre dels poders judicials més rellevants a l’Estat, el procés també ha evidenciat que no tot és una bassa d’oli, si bé l’objectiu últim és sempre mantenir l’estabilitat de l’Estat com a bé suprem. Les ensenyances de Maquiavel no passen de moda.
Poc després del 9-N, el primer gran terrabastall que desperta el Minotaure, dimiteix el fiscal general, Eduardo Torres-Dulce. Consuelo Madrigal va durar poc més d’un any al càrrec, rellevada per José Manuel Maza, l’home a qui no li ha tremolat el pols a l’hora de posar-se al servei del ministre Rafael Catalá per intentar debilitar el sobiranisme i frenar una nova república. Maza és considerat un dels jutges més conservadors de la judicatura espanyola. Durant la seva etapa al Tribunal Suprem, Maza va ser un dels set magistrats que van jutjar Baltasar Garzón per obrir una causa per investigar els crims de la dictadura franquista. Sis jutges van decidir absoldre Garzón per aquest fet, però Maza va dissentir amb un vot particular. Són palpables les coincidències del discurs entre el portaveu de l’Executiu espanyol, Iñigo Méndez de Vigo, i la querella de la Fiscalia per les concentracions del 20 i 21 de setembre, quan a Madrid salten de veritat totes les alarmes.
“Manifestacions tumultuàries”. “Sedició”. La política prepara la pista d’aterratge a la justícia. De fet, divendres mateix, la Fiscalia General de l’Estat ja va fer públic que actuarà “contra tots aquells que hagin participat en els fets” de la declaració d’independència al Parlament. No ha concretat quina imputació hi hauria, tot i que en els últims dies s’ha apuntat el delicte de rebel·lió.
La policia: el comissari Villarejo i l’operació Catalunya
Carles Campuzano, diputat al Congrés des de fa anys per Convergència / IVAN GIMÉNEZ
La tecla policial per frenar el sobiranisme ha estat a punt de convertir-se en un bumerang per al PP. L’any 2014, el periodista Pedro Águeda va revelar l’existència d’una operació Catalunya per desestabilitzar el procés. Va publicar un article titulat: “Una unidad secreta de la Policía rastrea información comprometedora de políticos independentistas“. Segons aquestes informacions, existia una unitat secreta al departament dirigit per l’aleshores ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, dedicada a descobrir possibles informacions que, filtrades convenientment a la premsa amiga, fessin dubtar els partidaris d’un Estat propi. El comissari Eugenio Pino, l’excap d’afers interns Marcelino Martín Blas i el polèmic comissari José Manuel Villarejo són, presumptament, peces clau d’aquest entramat. “L’Estat és el substantiu, i de dret i democràtic, els adjectius”, assegura Carles Campuzano, diputat del PDECat al Congrés durant anys. “L’Estat té l’ús legítim de la violència en defensa de la seva preservació i en aquests anys ha deixat civilment molta gent a la cuneta”, recorda. La filtració al diari ‘Públic’ de les converses entre Fernández Díaz i el ja dimitit director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, van acabar de demostrar les sospites.
Si el 9-N va sotraguejar el poder, la gestió de l’1 d’octubre ha acabat d’activar-ne tots els flancs. El PP no amaga la sorpresa per la capacitat de mobilització de la societat civil catalana a l’hora de preservar tot el dispositiu del referèndum, malgrat la pressió de les forces de seguretat i dels serveis secrets. La Policia i la Guàrdia Civil van buscar urnes i paperetes per tot Catalunya. El Centre Nacional d’Intel·ligència, un altre dels organismes clau en l’entramat de l’aparell de l’Estat, que depèn de Sáenz de Santamaría, va ser incapaç de localitzar les urnes, un episodi que ha descol·locat i enrabiat la dreta mediàtica perquè ha demostrat els límits de les costures per fer front a les noves formes de contestació social. De revolta. A les noves guerres de trinxeres democràtiques. La majoria de polítics i activistes independentistes ja es reuneixen sempre sense la presència de telèfons mòbils a la sala per por que estiguin punxats pels serveis d’intel·ligència o per la policia espanyola per ordre d’un jutjat.
L’Exèrcit espanyol, en silenci: fins quan?
Explica l’exdirigent del PSOE i exvicepresident del govern espanyol, el veterà Alfonso Guerra, a les seves memòries que, poc després de la primera victòria electoral de Felipe González, va tenir un col·loqui amb militars. Un coronel es va aixecar per fer-li una pregunta i, quan tornava a asseure’s, Guerra li va cridar que ell no l’havia autoritzat a fer-ho. Quan va creure-ho oportú, li va donar permís perquè s’assegués. “Aquell senzill gest d’autoritat va obrir les portes de la cordialitat”, afirma l’exvicepresident espanyol. Les coses havien canviat.
L’Exèrcit, que durant segles ha tutelat la política a Espanya —fins a l’article 2 de la Constitució del 1978—, resta silenciós davant la tensió actual entre l’independentisme i l’Estat. És un fet sorprenent i rellevant en termes històrics. Per Gaziel, Castella era un poble de guerrers i de sants. Antiburgès. El PSOE encara va haver de posar ordre quan alguna veu militar aïllada va qüestionar el nou Estatut. Ara, ni això.
Campuzano creu que les dues autèntiques reformes estructurals en els últims 40 anys han estat les que afecten l’Església i l’Exèrcit. A més, coincideix amb Juliana en el fet que la seva presència a l’OTAN ha permès als comandaments viatjar i veure món, obrir-se de mires i aprendre de les democràcies occidentals. “Són els funcionaris més poliglots”, constata el director adjunt de ‘La Vanguardia’ a Madrid. Els militars, des d’aquella escena d’Alfonso Guerra fins avui, han assumit la Constitució: tenen coll avall que el seu poder està subjecte a les autoritats civils. Probablement, la imatge més icònica d’aquesta nova relació amb la democràcia és l’exministra Carme Chacón, embarassada, passant revista. No obstant això, Juliana fa una última advertència: “Que els militars no parlin no vol dir que no tinguin opinió”.
L’aparell diplomàtic i els favors de García-Margallo
García-Margallo, durant la firma d’un acord amb Algèria / MINISTERI D’EXTERIORS
El primer que va entendre que el “partit” de Catalunya es jugava fora de les fronteres espanyoles va ser José Manuel García-Margallo, que ha passat anys a Brussel·les i que escriu i pensa sobre el procés des de molt abans que els seus companys del PP n’obrissin la carpeta. L’exministre d’Afers Estrangers, format a Deusto, va convertir-se en una mena de responsable governamental de la qüestió catalana, posant al servei de la unitat d’Espanya l’aparell diplomàtic —l’any 2010 es van superar els 1.000 diplomàtics—, tot i les resistències dels qui s’hi negaven per no internacionalitzar el conflicte.
En el terreny internacional, la batalla ha estat desigual. A Madrid reconeixen l’habilitat de la conselleria de Raül Romeva i de la diplomàcia pública (Diplocat) per fer arribar el missatge sobiranista a les portades dels principals mitjans de comunicació internacionals i l’agilitat del moviment independentista en l’àmbit digital i de les xarxes socials. En una nació sense Estat propi, la societat civil acaba arribant allà on no ho poden fer les institucions. Les delegacions a l’estranger de l’ANC i alguns catalans influents arreu del món hi han ajudat.
Contra això, el cos diplomàtic espanyol —una elit on encara la meritocràcia s’ha d’obrir pas davant els llinatges familiars— s’ha mogut de manera més feixuga, però ha acabat aconseguint èxits gens menyspreables. L’Europa dels estats ha acabat donant suport a Mariano Rajoy de manera clara i pública en qüestions delicades com l’activació del 155 i en la tesi que es tracta d’un “assumpte intern” i que s’ha de resoldre “en el marc de la Constitució”. Líders com ara Macron, Merkel i May i, a l’altra banda de l’Atlàntic, primer Obama i ara Trump, han estat almenys públicament al seu costat, fins i tot després que la ciutadania europea veiés les imatges de violència policial de l’1 d’octubre.
Apartat Margallo, va assumir el Ministeri d’Exteriors Alfonso María Dastis Quecedo, procedent de la representació permanent espanyola davant la Unió Europea. No és casual que fos ell el perfil triat per aquesta circumstància. Ara bé, l’acció exterior té altres aliats d’importància al Govern. El més rellevant és Íñigo Méndez de Vigo y Montijo, baró de Claret, portaveu de La Moncloa i un home amb una àmplia trajectòria comunitària. Fa set anys va rebre la Gran Creu de l’Orde del Mèrit de la República Federal Alemanya. Qui també ha tingut un paper clau en una etapa de la relació política entre Rajoy i Merkel ha estat l’ara ministre d’Energia, Álvaro Nadal. Ment brillant, pilar de l’equip del PP en els últims temps a l’oposició —quan Sáenz de Santamaría n’era la portaveu parlamentària— va cuidar la relació amb Alemanya, on viatjava cada cap de setmana perquè la seva dona va estar uns quants anys destinada a l’ambaixada espanyola a Berlín.
Sense tenir, en aparença, una relació directa amb el procés, Madrid ha posat en marxa la campanya “Marca Espanya” per vendre les bondats del país al món amb un bon pressupost econòmic al darrere. En les seves campanyes, Barcelona sempre hi ocupa un lloc central. El seu responsable és Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, marquès de Valtierra, un empresari i polític de cognoms il·lustres. El PP ha donat al seu càrrec categoria de secretaria d’Estat amb l’objectiu de promocionar un relat cultural en positiu.
El poder econòmic de l’Ibex-35: l’illa madrilenya
Ara una part d’aquest aparell funcionarial —com a mínim les seves elits— s’ha activat per preservar la unitat d’Espanya, una idea íntimament lligada a la concentració de capital econòmic a Madrid. N’explica a CRÍTIC un cas significatiu el portaveu del Partit Demòcrata al Congrés, Carles Campuzano. Relata les reticències dels grans partits espanyols a complir amb la territorialització de les ajudes al tercer sector, tot i que la justícia en aquest cas avalava la Generalitat: “Hem vist una aliança entre funcionaris, per una banda, i directius que gestionen les subvencions del 0,7% de l’IRPF, per l’altra” per evitar perdre el control centralitzat del repartiment dels diners.
“La banca i les grans empreses han votat”, assegura Juliana. Una part del món econòmic ha decidit, en aquesta fase clau del procés cap a la República Catalana, canviar la ubicació de la seva seu social. Un moviment que, asseguren fonts del Govern espanyol, parteix de la por de molts directius a la incertesa i de l’intent de les entitats bancàries de frenar la retirada de liquiditat dels estalviadors. La visió de l’Executiu català de Junts pel Sí és una altra, i fins i tot els sindicats han admès pressions polítiques perquè grans companyies, com SEAT, facin el mateix pas. L’aparell de l’Estat, en marxa.
Més enllà dels grans titulars que afecten CaixaBank o el Banc de Sabadell, el principal beneficiari d’aquests moviments de terres ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid, “una autonomia de butxaca que s’especialitza com a centre de poder”, segons el retrat del periodista de ‘La Vanguardia’. L’agressiva política fiscal dels governs ultraliberals del PP que han dirigit la regió durant les últimes dècades, sumada a la proximitat de les institucions polítiques i de la Borsa de Madrid, amb l’Ibex-35 com a grup de pressió fonamental per entendre el poder econòmic madrileny, han fet que moltes firmes busquin l’aixopluc de la capital espanyola.
Capitalisme centralista. Concessional. Aquesta situació només fa que confirmar una tendència a la hipercapitalitat que ja han denunciat alguns autors com Germà Bel —actual diputat de JxSí, però que abans havia sigut assessor al Ministeri d’Administracions Públiques i al Ministeri d’Obres Públiques, diputat al Congrés pel PSC i autor del llibre ‘Espanya, capital París’— o el geòleg Òscar Pazos —autor del llibre ‘Madrid és una illa’, on explica que “el poder necessita concentrar-ho tot a Madrid per tenir el control absolut”. Pazos afirma que la concentració de poder polític ha tingut un cost en la limitació de les llibertats ciutadanes, i que, per blindar el monopoli, els grans partits estatals “han promogut un desmesurat discurs polític que restringeix l’espanyolitat i la legitimitat a allò que irradia d’un Govern fort a Madrid”. La crisi econòmica i l’esforç de la ciutadania per recuperar la democràcia han posat al descobert com una de les trames de corrupció més importants dels últims anys, Gürtel, tenia el seu epicentre en el Partit Popular de Madrid. A la seu de la Comunitat de Madrid davant de la qual va instal·lar-se el 15-M.
