La dreta (la dels convergents i la d’Arrimadas) mana a Catalunya
- Sergi Picazo / @sergipicazo
- divendres, 22 desembre 2017
- Comenta
- Independentisme
Aquí van set apunts crítics per entendre què ha passat el 21-D a Catalunya.
Victòria amarga de l’independentisme
El ‘sí’ a la independència ha guanyat, sí. Ha tornat a guanyar. S’imposa malgrat el 155, els presos polítics i el govern a l’exili i la suspensió de l’autonomia. Fins i tot s’imposa malgrat la campanya de la majoria de grans mitjans de comunicació d’àmbit espanyol en contra. L’independentisme té prou majoria per mantenir el govern de la Generalitat i és lògic que sigui el candidat convergent, el president a l’exili Carles Puigdemont, qui pugui liderar el govern de Catalunya els propers quatre anys. De retruc, la victòria de Puigdemont posa contra les cordes el govern espanyol del Partit Popular.
Però s’ha de dir que l’independentisme es queda novament en el 47%. Ha sumat pràcticament el mateix nombre de vots del ‘sí’ al referèndum de l’1-O. L’independentisme, malgrat set anys d’agitació sobiranista al carrer, en un clima marcat pels sentiments i en un moment d’alta tensió, no supera el llindar del 50%. Els blocs del ‘sí’ i del ‘no’ pràcticament no es mouen. Bé, no exactament: el no a la independència puja quatre punts respecte al 27-S. Passaria ara al 43%. Podem dir que pràcticament la meitat del país no està d’acord amb la independència. La victòria de Ciutadans -que es menja pràcticament el PP- i un digne resultat del PSC donen oxigen al ‘no’ malgrat la pràctica desaparició del PP a Catalunya. El ‘no’ segurament s’ha vist afavorit per l’augment de la participació a comarques com el Baix Llobregat, el Barcelonès o també en zones de Lleida i Tarragona.
#dempeus
Al Procés sobiranista se li ha criticat sovint fer una lectura que s’allunyava de la realitat -o de la ‘real politik’- per caure en una certa èpica o en l’autoreferencialitat. Els resultats del 21-D els hi donen l’oportunitat de fer una lectura diferent. L’independentisme pot decidir si s’obre a la complexitat i les dificultats del seu projecte. Algú voldrà ara reconstruir els ponts cremats entre ERC, CUP i Comuns? Alguns independentistes ja portaven temps avisant que calia un replantejament de l’estratègia del ‘tenim pressa’ i que en tot conflicte polític cal tenir en compte la correlació de forces. Però no està clar que algú com Puigdemont, que va optar per la DUI i per l’exili polític, vulgui afluixar la marxa justament ara malgrat l’amenaça de multes, inhabilitacions, presó i, com va dir Rajoy, d’un ‘segon 155’. El cert és que els partits independentistes han tornat a guanyar les eleccions i tenen el dret a tornar a accelerar en favor de la independència si així ho decideixen. Ho veurem en els propers mesos.
T’agradi o no: aquí tens la Catalunya de Ciutadans
Després de la gran mobilització de l’1-O i d’una tardor extremadament calenta, les eleccions les ha guanyat un partit nacionalista espanyol i de dreta neoliberal com Ciutadans. Una altra Catalunya que no s’havia expressat mai amb tanta força a les urnes ha aparegut: i ha vingut per quedar-se. És una Catalunya a la que no hem escoltat gaire. 1 milió i pico de catalans prefereixen Arrimadas. Guanya fins i tot a la ciutat de Barcelona -la capital de Catalunya- per primer cop. Fins i tot suma un 20% de vot a Girona en un resultat històric. El 27-S ja va ser un avís del que vindria. Dos mons cada vegada més separats en una Catalunya dualista i binària que no ens agradarà però que hi és i ha alçat la veu aquest 21-D.
Prioritzar l’eix nacional ha ajudat a créixer un partit que va néixer com a partit minoritari i monotemàtic. De fet, va estar a punt de desaparèixer després de més d’una crisi en els seus primers anys. Si fas escollir la gent entre la independència i mantenir-se a Espanya, poden passar coses així. Ciutadans va entrar al Parlament l’any 2006 amb només tres diputats liderats per Albert Rivera. En onze anys multiplica per dotze els seus escons.
Que un partit sense cap alcalde, pràcticament sense militància, que no treballa el territori, però que és omnipresent als grans mitjans espanyols pugui ser el més votat a Catalunya és molt significatiu de l'actual era política. Veurem... #21D
La victòria de Ciutadans, robant bona part del vot del PP i concentrant el vot útil en clau d’unitat d’Espanya, llança un missatge molt diferent a les portades de la premsa internacional i a les principals cancelleries: el que llegiran avui és que, si bé l’independentisme manté el govern, qui puja després de la DUI és justament el partit més radicalment contrari a la independència.
El que caldria, com diu l’activista de la PAH al Bages Berni Sorinas és no tractar la gent d’imbècil. En canvi, haurem de fer tots un esforç per comprendre què ha passat. Titllar els votants de Ciutadans com un grapat de fatxes no aporta res.
El bloc format per Ciutadans, PSC i PP, però, estan encara molt lluny d’una majoria absoluta.
L’enfonsament del PP de García Albiol impossibilita qualsevol opció de governar al bloc del 155. El partit que presideix el govern espanyol i que, actualment, controla la Generalitat per decret és l’últim partit al Parlament amb només tres diputats. El vot espanyolista i de dretes ha preferit Ciutadans com a vot útil. Rajoy ha naufragat a Catalunya. Ha tingut un resultat que no li permet ni tan sols fer grup propi. I… ara l’esquerra espanyola l’atacarà més que mai. Ja li demanen la dimissió.
A modo de resumen: El PP controla la Generalitat con 3 diputados #21D
Un pacte ERC-Convergència-CUP que s’haurà de negociar
El pacte entre JxCat i ERC amb un suport -sigui abstenció o directament entrar al govern- de la CUP no està tancat ni escrit. Evidentment, no hi ha cap altra alternativa que no passi pel 155. Tanmateix, un pacte de govern necessita un full de ruta i un acord polític entre els partits, i ara mateix hi ha molts dubtessobre quins han de ser els propers passos d’un govern independentista de veritat. Una pregunta sobrevolarà la futura investidura del govern d’ERC i JxCAT: decidiran Puigdemont i Junqueras apostar per un full de ruta independentista i implementar de veritat -no en la ficció, no en els gestos- la República catalana proclamada unilateralment el passat 27 d’octubre?
Surten moltes preguntes. Hi haurà acord entre independentistes per escollir govern? Puigdemont amb aquests resultats seria qui hauria de reivindicar la presidència, però és a Brussel·les i si torna, serà detingut. CDC proposarà un altre candidat? Qui seria? Si no hi ha un programa per implementar la República, què farà la CUP? L’esquerra independentista s’hauria d’abstenir. A canvi de què? L’escenari serà molt complicat.
El Procés no ens va fer girar a l’esquerra com dèiem
La candidatura de Puigdemont aconsegueix imposar-se a ERC en escons. Potser és d’hora per dir que Convergència aconsegueix refundar-se, però sí que és cert que milloren tots els resultats previstos pel PdeCAT. El partit d’Oriol Junqueras, en presó preventiva, estava cridat, segons totes les enquestes publicades des de fa gairebé dos anys, a guanyar per primer cop unes eleccions catalanes des de la Segona República. Però no només no ha guanyat sinó que ha quedat per darrere de la llista de Puigdemont. Aquest cop li han faltat 11.000 vots només. Malgrat tenir totes les enquestes a favor, malgrat haver vençut a la vella Convergència a les europees i a les eleccions espanyoles… finalment no ha aconseguit imposar-se al ‘gen convergent’ en unes eleccions catalanes.
ERC no aconsegueix mai guanyar al món del PDeCAT cap partida electoral. Potser alguna d'estratègica? Espero que sí. Preocupant, en qualsevol cas. Allò que diu n' @EnricJuliana del gen convergent és encara ben present. Això i l'efecte Puigdemont, potser.
Tanmateix, no s’ha parlat prou de que aquest és el pitjor resultat de la història d’una candidatura de Convergència en unes eleccions catalanes: 34 diputats, quan havien arribat a tenir més de 68 amb CiU durant les majories absolutes de Pujol, i fa només set anys, treien 62 escons.
L’independentisme és, doncs, majoritàriament de dretes? Doncs no està clar. L’hegemonia d’aquest espai polític està en disputa i els números mostren resultats molt ajustats entre la dreta de l’antiga Convergència i l’esquerra dels republicans i els cupaires. Aquest 21-D Junts per Catalunya ha aconseguit 938.249 vots però la suma dels vots d’ERC i la CUP arriba a 1.119.397 vots. És a dir: les esquerres ostenten la majoria dins l’independentisme per 181.148 vots.Ara bé, seran capaces les esquerres de marcar el discurs d’aquest àmbit amb un més que possible president convergent?
La CUP queda tocada tot i la victòria independentista
Què ha passat amb la CUP? Ha passat de deu escons a quatre. Fins ara, de 72 diputats independentistes, 10 eren de la CUP. Tenien una forta capacitat de pressió sobre el govern de Junts pel Sí. Després del 21-D, de 70 diputats independentistes, només 4 són de la CUP. No ha aconseguit diputat ni a Tarragona ni a Lleida, i ha perdut bona part de la força a la demarcació de Barcelona. Ha passat de 337.000 vots el 27-S a 193.000 vots el 21-D: del 8,2% al 4,5%. És un resultat decebedor després de dues legislatures de molts esforços i algunes contradiccions al Parlament, malgrat que òbviament la CUP no va néixer per fer màrqueting electoral ni per ser una maquinària electoral resultadista. Potser cal reconèixer ara que els deu diputats del 27-S, com ha dit algú, no eren reals sinó prestats?
La CUP ha ensopegat sobretot a la ciutat de Barcelona -on passa del 10% al 5% de vots- i és a la capital on lògicament es deixa més quantitat de votants. A Badalona, on l’esperit de la CUP té un pes important al govern de l’ajuntament, no passa del 3%. A Sabadell, on la Crida per Sabadell té ara mateix l’alcaldia tot i que es compartida amb altres forces d’esquerres, es queda al 4% quan havia arribat al 8%. No aconsegueix passar del 3% al Baix Llobregat. Perd la meitat dels vots a les comarques tarragonines. I, a mig recompte de la nit electoral, va perdre el diputat que tenia a Lleida Mireia Boya.
Per què surt castigada la CUP? Des d’un punt de vista d’esquerres, segurament hi ha qui ha deixat de votar-los per haver donat suport al govern de Junts pel Sí i haver aprovat uns pressupostos allunyats del que havien defensat els anticapitalistes; però també, des d’un punt de vista més nacionalista, els motius poden ser just els contraris: gent que ha deixat de votar la CUP per ser massa radicals, per posar pals a les rodes del procés o, simplement, ha passat que votants propers a ERC que van votar la CUP el 27-S perquè els de Junqueras es presentaven amb Convergència, ara han tornat a votar ERC.
Això, sí, com a mínim, la CUP supera al PP de Xavier García Albiol, i ja no són el partit més petit amb representació al Parlament. Després del xoc traumàtic de la nit electoral, l’esquerra anticapitalista probablement veurà que el del 21-D no és tan mal resultat i torni a plantar cara, ara amb les mans una mica més lliures.
Els Comuns, en fora de joc per la qüestió nacional
Ja es veia venir. Els Comuns no han aconseguit millorar les enquestes. Només han perdut 40.000 vots respecte al 27-S, però s’hi deixen tres escons menys. Queden com un partit eminentment barceloní i, per un pèl, una mica tarragoní. Però és que allà on han demostrat tenir més força, com la ciutat de Barcelona, el Barcelonès i el Baix Llobregat, són cinquena força fins i tot per darrere d’ERC i Junts per Cat. “No són els resultats que esperàvem, i de fet, aquests resultats haurien de fer reflexionar les esquerres a Catalunya”, va dir el mateix Xavier Domènech un cop coneguts els resultats. La campanya centrada en l’eix nacional ha castigat Catalunya en Comú. De fet, la candidatura liderada per Xavier Domènech ha anat encara pitjor en percentatge de vots i en escons que la llista encapçalada per l’activista veïnal Lluís Rabell i l’ecosocialista Joan Coscubiela que ja va quedar atrapada el 27-S per l’eix nacional.
Catalunya en Comú no ha sabut o no ha pogut imposar el seu discurs de ‘ni DUI ni 155′ i, probablement, han acabat perjudicats per la falta d’un relat propi en clau nacional en temps de trinxeres, soroll i sentiments. A més, s’han vist incapaços de col·locar a l’agenda mediàtica -era molt difícil, era pràcticament impossible, tot s’ha de dir- la qüestió social o la reivindicació democràtica de les places que els hi havia donat la victòria a les eleccions espanyoles -en dues ocasions- i a la ciutat de Barcelona.
Causes? Encara és d’hora per saber-ho sense tenir més enquestes i estudis. Alguns haguessin volgut més presència d’Ada Colau en campanya, alguns haguessin preferit menys intervencions estranyes -per dir-ho suau- de Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero. Hi ha dirigents dels Comuns que expliquen fora de micro que els hi ha faltat empatia amb la repressió de l’1-O i haguessin volgut un apropament als independentistes; altres dirigents, però, opinen també fora de micro tot el contrari: creuen que no haver parlat clar i no haver criticat més durament l’independentisme els ha perjudicat als barris obrers castellanoparlants on abans guanyaven i ara ha guanyat C’s. Això serà un dels debats interns dels propers mesos.
El fet més positiu per als Comuns és que no tindran cap pressió per afavorir cap majoria de govern -ni convergent ni de Ciutadans- i podran dedicar-se a treballar durant quatre anys fent d’oposició d’esquerres. Xavier Domènech, com a bon orador, pot fer una oposició dura contra un govern liderat pels convergents.
El cinturó roig i morat torna a ser taronja
El vot de l’àrea metropolitana de Barcelona -així com barris de Tarragona, part de la costa del Maresme i els entorns de Lleida- ha tornat a ser decisiu aquestes eleccions, sobretot per a la victòria de Ciutadans i, de retruc, per frenar un avenç major de l’independentisme, que segueix tenint el mateix problema de sempre a les perifèries metropolitanes. Com ja va passar el 27-S, el cinturó roig torna a ser taronja. Va ser morat durant les eleccions espanyoles gràcies a la victòria de Xavier Domènech i del fenomen Podemos. Ara, però, Ciutadans ha aconseguit una victòria a l’àrea metropolitana de Barcelona en el seu conjunt d’una manera clara i contundent. Ha guanyat a la ciutat de Barcelona -la capital- i, de fet, també ho va fer al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental i al Vallès Oriental. El partit d’Arrimadas ha guanyat amb majories àmplies a ciutats com l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, El Prat, Sant Boi, Santa Coloma, Sabadell o Terrassa o Sant Feliu de Llobregat. Fins i tot vencen per primer cop al poble de Junqueras, Sant Vicenç dels Horts.
El PSC ha rascat, com sempre, bona part del seu vot a l’antic cinturó roig i, fins i tot, és segona força al Baix Llobregat i aconsegueix superar la seva mitjana catalana al Barcelonès i al Vallès Occidental. Tot i això, tampoc s’ha fet valer com es preveia en algunes enquestes en el seu feu tradicional. De fet, per posar només un exemple, els socialistes perden davant Ciutadans a Santa Coloma de Gramenet ara mentre que el 27-S sí van aconseguir ser primera força a la ciutat de Núria Parlon. Recordem que els socialistes governen la majoria de les ciutats més poblades de la zona metropolitana com ara l’Hospitalet, Terrassa, Cornellà, Santa Coloma, Sant Boi, Gavà, Esplugues, Rubí…
I qui realment ha patit una davallada a l’àrea metropolitana ha estat el PP: només un exemple, Xavier García Albiol només aconsegueix ser el sisè partit a Badalona, la seva ciutat.
