Montse Santolino: “Hi ha un gran desconeixement del que està passant a la perifèria. No existim!”
- Text: Sergi Picazo / Fotos: Ivan Giménez
- dilluns, 4 desembre 2017
Això és un viatge a les entranyes d'una Catalunya que no surt als 'Telenotícies' si no hi ha una explosió de gas o 'embolics' amb la policia. No és la perifèria. No. És el pati del darrere de la perifèria. Això és la crònica d'un barri destruït per totes les crisis: la Florida, a l'Hospitalet, un dels barris amb més densitat de població del món: menys d'un quilòmetre quadrat per a 43.000 persones. I a dins els Blocs Florida. Montse Santolino (l'Hospitalet de Llobregat, 1967), periodista, comunicadora nada, activista social, d'esquerres, 'oenegera', que va treballar de jove a la fleca dels seus pares i que l'1-O va passar el dia recollint testimonis d'agressions policials, ens fa de 'traductora' del barri.
"L'independentisme ha de currar-se els barris de la perifèria. La cosa no és venir 15 dies, fer dos actes de campanya i traduir al castellà no sé què"
Els noms dels carrers del barri de la Florida —carrer de Menorca, carrer del Jardí, carrer de les Canàries, carrer dels Pins, carrer del Pedraforca— evoquen just el contrari del que ens diuen les esquerdes dels blocs d’edificis, les lluites de resistència per una vida digna i, en definitiva, les històries personals del drama urbà. Aquesta crònica-passeig-entrevista vol servir per entendre què carai passa en aquells llocs de la Catalunya oculta on mai no arriben les càmeres de televisió. El que explica la ‘Santo’ és una bufetada amb la mà oberta contra la Catalunya blanca, benpensant i de classe mitjana i, en especial, per a periodistes de política que fem de tertulians a TV3 i a vegades no sabem què passa més enllà de les nostres fronteres. Ah, i de passada, després de llegir el que passa en barris com aquest, potser s’entén millor per què l’independentisme no arriba a segons quins llocs.
A baix, al fons i a l’esquerra. Aquí apareix la crua realitat que veiem poques vegades: barris amb el 39% d’immigració, alts índexs de fracàs escolar, un terç dels veïns sense estudis —davant del 10% de mitjana catalana—, un atur juvenil pels aires que deixa els joves trampejant pel carrer un dilluns al migdia, jubilats de mans plenes de durícies que arriben justos a final de mes, carrerons foscos on torna la droga i en els quals els veïns d’origen magribí demanen posar-hi càmeres de seguretat. A l’estiu, problemes pel soroll i per la música; a l’hivern, por de morir per culpa d’un braser incendiat. Parelles de joves dominicans surten de les escales de la línia vermella del metro pujant el cotxet d’un nadó de pocs mesos. Botiguers marroquins del barri apugen la persiana per vendre fruita i verdura. Dos homes africans semblen capficats donant voltes a algun assumpte ben seriós. Uns ‘nanos’ gitanos corren a la sortida de l’escola. Els avis arribats de totes les Espanyes xerren animadament als bancs on dóna el sol. Els locals de la parròquia, abans plens de llibres, de capellans rojos i on un dia va tocar l’Ovidi, ara serveixen per a la recollida de roba de segona mà. Aquí les monges del barri continuen fent classes de català, però ara a dones musulmanes. ‘Zona zero’ de la Catalunya popular. On avui tots els índexs de vulnerabilitat són alarmants. Un avís de futur per a la República Catalana.
I, mentre xerrem de tot això, de cop i volta, la qüestió nacional no se’ns escapa: s’atropellen les banderes espanyoles a les finestres de blocs grisos, verds i grocs de la Florida.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
—Dels barris com la Florida, tothom que té possibilitats de marxar en marxa. Es viu com un fracàs quedar-s’hi. Només hi queden els vells —moltes àvies— que van construir el barri als anys seixanta i els nous migrants acabats d’arribar-hi. Quan jo vaig tornar al barri, els meus veïns em preguntaven: “Però per què hi has tornat?”.
Sou els barris perillosos, els barris pobres, els barris problemàtics: sou allò que no volem veure?
—Aquí tenim moltes situacions complicades, una de les quals la pateix la gent jove: els ‘ninis’, els ‘quinquis’, els migrants. Els ‘quinquis’ dels vuitanta són avui els nois magribins i llatins de 15 anys que ‘passen’ d’estudiar. Tenen el mateix comportament i la mateixa manera de guanyar-se la vida que els joves de la meva generació als vuitanta. Els adolescents dels barris estan, però, tots barrejats. Són capaços de dir-se “moro de mierda” i alhora anar junts sempre. Els que són nascuts aquí i els que van venir de la República Dominicana o del Marroc acaben tenint les mateixes poques possibilitats de prosperar. Sobretot per culpa del fracàs escolar. I, a més, un mal dia poden ‘liar-la parda’, ficar-se en un ‘lio’ i acabar a la presó per una ‘bronca’ testoterònica.
La Florida readapta a la realitat catalana la idea dels ‘chavs’ d’Owen Jonessobre la demonització de la classe obrera. Així ho explicava en una entrevista a ‘Eldiario.es’: “La destrucció de la idea que no hi ha una classe obrera i que tots som classe mitjana anul·la el debat sobre les desigualtats, perquè, si no hi ha classes socials, no hi ha res a debatre. Això es combina amb la noció que els que queden fora de la classe mitjana són ganduls i delinqüents que no volen treballar. La guetització de la classe obrera en habitatges socials va implicar que aquells amb més necessitats van acabar separats de la resta i més fàcilment demonitzats. La majoria de gent només sap d’ells pel que diu la televisió”.
Com veus això que explica l’Owen Jones, Santolino?
—Hi ha gent de classe obrera que no se sent de classe obrera. La nostra classe obrera com aquella dels anys seixanta i setanta, que es busca la vida amb dues o tres feines i que malviu en condicions difícils als pitjors barris són els immigrants i el que queda d’allò que en anglès anomenen ‘white trash’. No tenen ni temps per plantejar-se què són. Hi ha gent que ha vist com els fills han tornat a casa dels pares per culpa de la crisi. Hi ha gent que està patint problemes psicològics producte de totes les crisis i de la pobresa crònica.
Hi ha qui va, entre cometes, “prosperar”, no?
És veritat que molts dels que van créixer en barris com aquest als anys setanta i vuitanta van millorar i se’n van anar d’aquí. Tenen cap de classe mitjana tot i que tinguin compte corrent de classe obrera. Els anava més o menys bé econòmicament —o almenys abans de la crisi—, però en molts casos no tenen els recursos culturals necessaris per entendre d’on vénen els cops quan hi ha problemes. Aquesta gent té por. Saben que, si arriba una situació complicada, es poden quedar tirats de cop. Tenen 40 o 50 anys, porten anys fent una mateixa feina; però, si canvia alguna cosa a pitjor, no tenen possibilitat de reinventar-se ni de sobreviure. No tindran on agafar-se. És gent que viu amb el neguit de quedar-se sense res d’un dia per l’altre. Tota la seva vida es basa en la idea de tenir una feina estable. Si això falla, falla tot. Si no s’entén això, no s’entén res.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
“TV3 no li parla a una part de la població catalana. Veuen Tele 5 i La Sexta perquè TV3 no els ofereix res que els interessi”
Una iaia amb bata mira mig amagada des del seu balconet amb cara d’estranyada què fan un fotògraf i un periodista entrevistant una veïna del barri, la Montse Santolino, en ple carrer. Els ‘nadies’, els fills del no-res, també tenen coses a dir-nos. Els escoltem o no? Jo ja callo, que ja he parlat massa. Que parli la ‘Santo’, que té moltes coses per dir-nos. Parla de pressa. Directa al gra. Sense subterfugis. Políticament (in)correcta.
Hi ha un desconeixement o, com diuen alguns, hi ha massa tòpics sobre barris com la Florida de l’Hospitalet?
—És obvi que hi ha un gran desconeixement del que passa aquí. No existim. No apareixem mai en el substrat cultural del país. Quan sortim a les sèries de TV3, ho fem com la típica noia amb accent andalús de pacotilla. O, quan surten per primer cop un grup de llatins a la sèrie ‘Merlí’, és per donar hòsties en un parc als nostres nens catalans. ‘El estereotipo más estereotipo!’. Això és el que estem construint? Una possibilitat del procés de construcció d’un país nou passa perquè la gent migrada pugui tenir un paper diferent en la societat i als mitjans de comunicació. Però… en totes les hores i hores d’informació sobre el Procés… algú ha anat a preguntar als migrants dels barris què en pensen, com ho viuen, quines pors tenen? Són el 15% o el 20% de la població de l’Hospitalet. Sabem quins conflictes d’identitat està generant la independència als joves marroquins de 16 anys? Quins debats estan tenint les famílies llatinoamericanes sobre el Procés? El perfil mitjà dels periodistes catalans és de classe mitjana, blancs i, majoritàriament, catalanoparlants. Els mitjans públics catalans ignoren ‘de facto’ aquesta part de la població i, a més, pocs cops fan notícies com si els migrants les anessin a consumir. Parlem sobre ells, però no parlem amb ells. Només surten al ‘Telenotícies’ quan hi ha algun incendi i aleshores necessitem un ‘negrito’ independentista o una boliviana que parli català. Hi apareixen d’una manera folklòrica.
Però això és una cosa d’ara o de sempre en totes les televisions, no?
—Això que passa ara és el que es va fer abans amb la població migrada espanyola. Sempre hi ha hagut una Catalunya ignorada. Són només la mà d’obra. A TV3 no he vist una gran preocupació per intentar explicar-li bé el Procés a una població que és la més acollonida i la que té més vincles amb Espanya. Crec que podem dir que TV3 no li parla a una part de la població catalana. La primera vegada que gent com els meus pares va sentir Puigdemont parlant en castellà va ser el dia de la declaració d’independència. Miren Tele 5 i Antena 3 perquè TV3 no els ofereix coses que a ells els interessin. Mai els han vist com un públic possible. Mai han dissenyat productes per a ells. No ens fem creus ara si veiem que els castellanoparlants majoritàriament consumeixen Tele 5, Antena 3 o La Sexta. Ni tampoc ara ens sorprenguem si la gent dels barris castellanoparlants, siguin de Girona, del Bages o de l’àrea de Barcelona, fan cas dels discursos de Ciutadans, del PP o fins i tot de la Plataforma per Catalunya. Aquesta gent connecta amb els barris perquè parla en el llenguatge i els codis que la gent dels barris entén millor, i que no els fan sentir idiotes. No et pots queixar ara que no et fan cas si durant dècades no els has anat a escoltar. Quan l’independentisme ha vingut a barris com aquest, hi arriba com si fóssim ‘territorio comanche’. Després, vénen els tòpics que tots som espanyolistes o fatxes, i no, escolta, aquí hi ha de tot, ‘indepes’ i no ‘indepes’, d’esquerres i de dretes, com a tot arreu.
Aquest mite de la “Catalunya invisible” s’ha fet servir molt des del PSOE, el PP o Ciutadans per carregar contra el nacionalisme convergent dels anys de Pujol. Tu ho denuncies, però, en un sentit diferent. En un article a CRÍTIC, deies: “Hi ha gent interessada a alimentar blocs i divisions. O vas amb la Catalunya antifranquista o amb la nacionalista, o amb la Catalunya “de comarques” o amb la metropolitana, o amb la ‘pija’ de Cadaqués o amb la de Badia. El país “real” no és el país ‘hater’ de Twitter”.
—Aquest discurs de les dues Catalunyes és un discurs que han construït durant dècades tant l’antiga CiU com el PSC. Els va anar molt bé per repartir-se el territori, les xarxes de poder i les àrees d’influència. CiU ha concebut una ràdio i una televisió públiques que no parlaven a una part de la gent, i han deixat aquest terreny al PSOE i al PP. Però el discurs de les dues Catalunyes és fals. Al Baix Llobregat, per exemple, la barreja és total. No es poden fer imatges monolítiques. El discurs dualista és un fracàs. Hi ha moltíssima gent que no és ni independentista ni espanyolista. Estem ‘megabarrejats’. El discurs dels dos blocs o de les dues Catalunyes es construeixen des del poder per controlar el dubte.
La ‘Santo’, però, diu tot això d’una tirada… s’atura dos segons en silenci… i em llança això: “Ah, i ara no em diguis que jo sóc espanyolista perquè critico TV3, eh!”.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
“Hi ha gent que mai ha parlat català per vergonya cultural. Se senten ‘tontos’ quan ho intenten”
Hi ha, però, un gruix de gent dels barris obrers que, amb beques i amb esforç, vam aconseguir arribar a la universitat i treure’ns una carrera. Sovint érem els primers de la nostra microhistòria familiar a ser universitaris. Però els nostres pares tenien com a obsessió que estudiéssim perquè ells no havien pogut. Aquest canvi generacional provoca canvis en la ment i la visió de la gent de barri?
—Jo vaig arribar fa 30 anys a l’Autònoma en un 124 [dit ‘ciento veinticuatro’, en castellà] amb els meus quatre col·legues de l’Hospitalet i, cinc anys després, vam acabar la carrera sent “los de Hospitalet”. Ens ajuntàvem d’una manera natural amb els de Rubí, Cornellà o Nou Barris. Però, quan hi vam arribar, vam ‘flipar’ perquè vèiem per primera vegada en la nostra vida que molta gent jove parlava català. Com pot ser que jo descobrís a l’Autònoma aquest món? I jo crec que molta gent de comarques que arribava també a l’Autònoma, que anaven igual de perduts que nosaltres, devia pensar: “Ostres, i aquests que parlen castellà, d’on han sortit?”. Formàvem part del mateix país, i, en canvi, hi havia una gran distància cultural. Els mitjans de comunicació hi deuen haver tingut alguna cosa a veure, amb tot això, no?
S’ha de dir, però, que alguns —i m’incloc— catalans d’origen castellanoparlant no coneixíem gaire la Catalunya no barcelonina i no ens va interessar el món del ‘rock’ català, la cultura popular i tot el rotllo catalanista. Va ser també culpa nostra no interessar-nos per res d’això?
—Hi ha responsabilitats compartides: tan responsable és qui no es va apropar a l’altre, com l’altre que no es va apropar als que ja vivien aquí. Però per sobre de tots hi ha els responsables polítics. Hem d’intentar entendre per què hi ha encara un tipus de gent que mai ha parlat català per vergonya cultural. Se senten ‘tontos’ quan ho intenten i no se’n surten. Se senten una mica humiliats, però mai no han odiat ni menystingut el català! Sempre han vist el fet d’aprendre català com una manera de progressar. Per això, són precisament ells els primers defensors de la immersió lingüística a l’escola. Si parles castellà a casa, necessites que algú a l’escola et parli en català. I els migrants que estan arribant ara funcionen amb la mateixa lògica.
Fa la impressió que l’oposició entre les figures estereotipades del burgès catalanoparlant i l’obrer castellanoparlant, molt d’aquella època dels vuitanta i noranta, va servir a uns interessos determinats que potser no eren els nostres. L’escriptor Javier Pérez Andújar, molt llegit i estimat per la Santolino, deia en una entrevista a CRÍTIC: “Hi ha una instrumentalització del castellanoparlant. Com si fos una víctima del nacionalisme pujolista. No s’és víctima. Això és una lluita de classes. O ets pobre o ets ric. Detesto la dicotomia entre classe obrera castellanoparlant bona i burgesia catalanista dolenta. Els pares dels meus amics catalanoparlants eren treballadors, com els meus. Però hi ha un victimisme d’alguns sectors que porten plorant des que existeix el pujolisme perquè ‘no pillen’. Volen sortir a la foto, i, com que no surten a la foto, doncs ploren. Es tracta de gent ben posicionada culturalment i econòmicament que, quan Pujol canvia el model, els desplaça. Pujol treu una elit i en col·loca una altra. El tema identitari és un pretext”.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
“L’1-O ha trencat tòpics. A l’Hospitalet van votar 40.000 persones”
L’1 d’octubre, amb les hòsties de la policia, va canviar la mentalitat de molta gent de barri? Com deia l’escriptora del Baix Llobregat i ara a les llistes d’ERC Jenn Díaz: “No me sé entero ‘Els segadors’, pero tengo ganas de llorar”. Va sortir d’allà un ‘nou nosaltres’ entre independentistes i autodeterministes?
—A l’Hospitalet van votar 40.300 persones l’1-O. 33.000 van dir que sí. Però 5.000 van dir que no i 1.100 van ser vots nuls. Això ens diu moltes coses.
A veure. Quines?
—A l’Hospitalet tenim gent per omplir la plaça de l’Ajuntament amb els del sí, amb els del no i amb els vots nuls. Després de la repressió policial de l’1-O, es va fer una concentració plena de gent a l”Hospi’. Una setmana després, van convocar els de ‘blanc’ pel diàleg, i es va omplir. I a la ‘mani’ que defensava la unitat d’Espanya —la paraula ‘unionista’ no m’agrada gens!— va sortir moltíssima gent de l”Hospi’. Tenim, com a mínim, tres realitats en una ciutat. Molts iaios que fins ara no havien sentit que tot això anés amb ells, a partir de l’ofensiva salvatge dels mitjans espanyols que ells consumeixen, s’adonen que això del Procés és important i ui, ui, ui, comencen a pensar què carai els passarà si ens separem d’Espanya. Ells estaven pendents de l’atur dels fills, ‘de sus cositas, de la torre, del huerto o de los nietos’, segurament eren abstencionistes en les eleccions catalanes, i ara pensen: “Coño, habrá que hacer algo”. I surten a manifestar-se. La majoria d’ells no saben ni què carai és Societat Civil Catalana.
Quan vius en aquests barris, t’adones que, si bé no és cert el tòpic que tothom és espanyolista i mira Tele 5, tampoc hi ha molta gent seduïda per l’independentisme, ni per Súmate. Hi ha grisos… no?
—L’1-O ha trencat tòpics. Ha emergit al carrer una part de la població que defensa el no a la independència i alhora vol votar. Per això reivindico que aquelles 6.000 persones que l’1-O van votar “no” o nul a l’Hospitalet són gent molt valenta. Van estar fent cua i protegint col·legis en barris on molts veïns voten el PP o la Plataforma per Catalunya. No són independentistes, però han entès que això anava d’una altra cosa. És gent interessant. Crec que aquesta gent, en un referèndum pactat, es multiplicaria per tres o per quatre.
“El que està passant en aquests barris des de fa temps és que Ciutadans i Podemos estan pujant moltíssim”
L’antiindependentisme pot donar noves forces al món de Ciutadans al ‘cinturó roig’ en les properes eleccions del 21-D?
—És clar! Em sorprèn que la gent se sorprengui quan hi ha una manifestació de les grans per la unitat d’Espanya: molta de la gent que hi va, no tota, surt d’aquests barris. El que ja està passant aquí des de fa temps és que Ciutadans i Podemos estan pujant. En les últimes municipals, el PSC va quedar-se sense majoria absoluta. L’hegemonia del PSC s’ha anat diluint. Hi ha votants del PSC històrics que pensen que des de ‘Felipe’ ningú els ha ofert un projecte polític il·lusionant. A Catalunya hi ha un gruix de població gran, socialitzada en el franquisme, d’origen sovint camperol i rural i que tenen una cultura política molt esclava de la por. Ara, la fortalesa del moviment independentista pot haver provocat una reacció espanyolista. Però… és culpa de l’independentisme com a tal? Això és fals. És culpa de tota la feina que ni uns ni altres han fet durant els últims 30 o 40 anys. És fruit de la distància cultural que hi ha entre catalans. És fruit de les desigualtats econòmiques, educatives i socials a Catalunya. Hi ha uns murs que no es veuen però que existeixen. Els partits que volen aprofitar tot això ho aprofitaran ‘a tope’.
Això dels murs entre la gent em preocupa. S’ha començat a parlar d’una qüestió que mai hauríem cregut viure: una ulsterització a Catalunya.
—No, no! No ho veig. Molta gent està prenent una nova consciència política, sobretot arran de la repressió de l’Estat aquest octubre. Aleshores, depèn de com treballis això podràs incorporar una gent al nou projecte de país o pots trobar-te que la tindràs en contra. Des del 2010 es parla d’eixamplar la base de l’independentisme i aquí només ha vingut poqueta gent i en moments molt puntuals. No ens podem queixar de l’espanyolisme. Ells s’estan aprofitant d’una feina que no estava feta!
Foto: IVAN GIMÉNEZ
“L’esquerra oficial ‘ha salido por patas’ dels barris més pobres de Catalunya”
La periodista d”El Punt Avui’ Odei Etxearte, nascuda a Santa Coloma, va publicar fa temps un article titulat “Sóc de Santako, no imbècil” per criticar l’apriorisme i la superioritat d’una part del moviment independentista respecte a la gent de ciutats i de barris on l’independentisme té poca presència. “Quan s’intenta fer des de dalt i sense conèixer el carrer, es fan coses paternalistes. No es pot menystenir la gent pel que pensa. Pots intentar convèncer-la d’igual a igual. La gent no és ximple, sap que viu a Catalunya i sap el que passa. Durant 30 anys, partits sobiranistes com CiU o ERC han estat incapaços d’implantar-se a l’àrea metropolitana”. Critiqueu els ‘indepes’ per no arribar prou als barris… però què és el que s’hauria de fer i no s’ha fet?
—’Currar-se’ els barris. L’esquerra oficial ‘ha salido por patas’ dels barris més pobres. En aquests barris l’esquerra no ha pujat en les eleccions ni tan sols en els moments de la pitjor crisi. El PSUC i les parròquies de barri van ‘currar-se’ els barris durant anys i van crear un teixit social enorme. Van aconseguir que la cultura catalana hi arribés, van fer classes de català, i ho van unir amb la lluita social, la lluita de les dones. Van ensenyar-nos a cridar “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Això va ser possible perquè es va fer un ‘curro’. La gent vivia aquí, la gent venia aquí. Saps què hi havia a la biblioteca del lloc on vaig fer la catequesi? Llibres sobre socialisme i cristianisme, les coses del Comín, o els llibres de ‘Cuadernos para el Diálogo’. Es treballava la cultura: hi havia gent que venia a la parròquia a aprendre a llegir i escriure, i després d’algun temps la posaven a fer poesia. Cosetes molt populars. Tallers. Concerts. Es muntaven activitats polítiques. Allò tenia un potencial extraordinari per construir una societat d’esquerres. Però, en el moment en què el PSC i el PSOE aconsegueixen la majoria absoluta a les alcaldies i a Espanya, tot això es talla de soca-rel i tornem a les ‘cases regionals’. Envien la gent a casa. Els diuen “ahora ya mandan los nuestros”. Aleshores… la pregunta és senzilla: tot això que van fer el PSUC i les parròquies als anys seixanta i setanta ho ha fet ara l’independentisme als barris? No. La cosa no és venir 15 dies, fer dos actes de campanya i traduir al castellà no sé què. S’ha de fer aquella feina que no es veu i que no s’explica, però que acaba aconseguint fruits 10 anys després.
No? No han fet res?
—Un bon exemple, per mi, és Jordi Cuixart i el gir que ha fet a Òmnium. Escoltant, i no imposant. Per primera vegada comencen a parlar de cultura catalana incorporant-hi totes les cultures i totes les llengües. Per primera vegada, Òmnium va venir a fer la Nit de Santa Llúcia a l’Hospitalet de Llobregat —la segona ciutat més poblada de Catalunya— després de 67 edicions. Arribem molt tard!
“I tant que hi ha fractura social pel tema de la independència. A Olot, potser no, però aquí tenim un conflicte d’identitats”
Diries que hi ha fractura social ara a Catalunya?
—I tant! Potser a Olot o potser al barri de Gràcia no hi ha fractura social. Però aquí, sí. Aquí, als grups de WhatsApp hi ha la tieta de Granada que no entén una merda del que està passant a Catalunya i per què ens volem separar. En barris com aquests sí que s’ha obert un conflicte de nacionalitats i d’identitats. Una vegada el conflicte és obert… ara s’ha d’actuar! S’ha de fer alguna cosa per aturar-ho tinguem el 155 o República independent. Això del Procés pot ser una oportunitat immillorable per refer, reinventar i recosir el país. Però cal posar-s’hi ja. Fins ara, amb totes les urgències del que estava passant i tot allò de “no ens deixen fer-ho d’una altra manera”, s’ha anat endarrerint aquesta tasca. Sempre som l’última de les prioritats.
Foto: IVAN GIMÉNEZ
“El PSC està perdent lentament la seva hegemonia, però són els únics que tenen unes xarxes d’influència potents”
La geografia sovint és més important que la història. El codi postal sovint és més important que el codi genètic. Als Blocs Florida, pisos de 30 o 40 metres quadrats. Carros de supermercat per recollir ferralla lligats a un senyal de trànsit. Cotxes aparcats pertot arreu, en bateria, en doble fila. Roba estesa a les finestres. No hi ha jardins. Només l’asfalt. La Florida (sobre)viu asfixiada entre les vies del tren de Rodalies, el cementiri, un polígon industrial, les antigues torres d’electricitat de la Fecsa i, una mica més lluny, la carretera N-340. “Som l’herència del barraquisme vertical. El principal problema del barri és que no hi ha espai, i som molts vivint aquí. Per tant, a la mínima, ja hi ha una ‘bronca’ per la lluita per l’espai públic”, m’explica la Santolino a peu de carrer. Tanmateix, avui l’exigu Estat del benestar que aguanta el barri es veu en forma d’ambulatoris, d’escoles, d’assistents socials… però també de carrers per a vianants, de la biblioteca i del centre cívic de barri.
Quin paper té encara el PSC? Recordem que els socialistes governen la majoria de les ciutats més poblades: l’Hospitalet, Lleida, Tarragona, Terrassa, Cornellà, Santa Coloma, Sant Boi, Gavà, Esplugues, Rubí…
—Està perdent lentament la seva hegemonia, però òbviament són molts anys de poder.
Per què en ciutats com l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat del país, té tant de suport el PSC?
—Són molts anys d’hegemonia. Són pràcticament l’únic partit que durant dècades ha mantingut unes xarxes d’influència molt potents a l’Hospitalet i en altres ciutats de les perifèries. Durant molts anys, el PSC ha estat l’únic partit de referència per a molta gent. Són a tot arreu, tenen molta informació per entendre els problemes de cada barri. S’ha alimentat el mite de ciutats obreres i combatives perquè els anava bé per generar una identitat que es traduïa en vots. Però avui és una ciutat molt gran i molt diversa, que està canviant, també generacionalment i amb lògiques de gentrificació amb població expulsada de Barcelona. El PSC encara tira gràcies, en bona part, al suport de la gent gran, dels jubilats, dels que van venir fa 40 anys a construir ciutats i barris com aquest. Quan els preguntes per la seva identitat, solen respondre en castellà: “Soy de Hospitalet, y punto”. Això sí que és hegemonia cultural.
Però… alguna cosa deuen fer bé, no?
—Al PSC no són idiotes. Hi ha cada cop més gent al PSC, alguns alcaldes i alcaldesses entre ells, que estan intentant una renovació del discurs i de les formes per a la nova població de 30 o 40 anys.
“Crec en les confluències d’esquerres, crec en el que passa a Badalona. Però les ‘bronques’ a Twitter no hi ajuden”
Quina opinió tens sobre la (gairebé) impossible unitat d’acció entre els Comuns i l’esquerra independentista?
—Jo crec en les confluències, jo crec en el que està passant a Badalona. En algunes ciutats no es poden canviar les coses sense que hi hagi una unitat de les esquerres. A tota l’àrea metropolitana de Barcelona són imprescindibles aliances de les forces d’esquerres a l’esquerra del PSC per recuperar el poder. Si no, serà impossible. Aquí ni ho podran fer els Comuns sols, ni ho podrà fer la CUP sola, ni ho podrà fer ERC sola. Això, aquí, o es fa conjuntament o no es farà! Sé que és difícil. Però les lògiques de les ‘bronques’ a Twitter, l’excés de testosterona i l’activisme polític adolescent no ajudaran a canviar les coses en aquestes ciutats. Mentrestant, el que passarà és que el PSC recuperarà terreny, Ciutadans pescarà en ‘río revuelto’ i nosaltres seguirem barallant-nos. ‘Vale, pues bien’.
Jaime Palomera, doctor en antropologia social i membre de La Hidra, va escriure un article titulat “El fantasma de Trump i de Le Pen: la nova dreta antiestablishment i antiimmigrant a les perifèries urbanes de Catalunya“. Tu veus en llocs com la Florida una presència cada cop més desacomplexada d’un sentiment antimusulmà i xenòfob?
—La ultradreta s’aprofitarà de tots aquests conflictes soterrats als barris amb més immigració. Hi ha una part de la població, sobretot la gent més gran, que viu amb molt de neguit la presència de musulmans al carrer o la construcció d’oratoris islàmics. Les coses no són fàcils en un barri com aquest a la Florida: aquí des del teu pis, olores el menjar dels teus veïns; escoltes les seves converses; vivim al carrer perquè els pisos són molt petits. Som massa gent, en molt poc espai. Tot això ha despertat coses que estaven tapades. La gent gran no està a favor de la ultradreta! Depèn, doncs, del que l’esquerra faci en aquests barris, deixarem espai a la ultradreta o es podran canviar les coses. El problema és que hi ha gent a la qual no li arriben versions alternatives del que està passant. El dany que estan fent alguns mitjans de comunicació espanyols és salvatge. Hi ha gent que no pot sortir de casa perquè físicament no pot o que no pot sortir del barri perquè no té les eines culturals per fer-ho… i aleshores l’únic que els parla directament és l’Inda a la ‘tele’.
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
